La comarca de les Garrigues és la part més aspra i seca de la Catalunya àrida, exceptuant el nord, parcialment regat pel Canal d’Urgell. Essencialment agrícola, hi domina el cultiu de l’arbre (oliveres, ametllers i vinyes, als vessants dels turons i de les barrancades), més resistent a l’escassa pluviositat. L’únic curs fluvial és el riu Set, gairebé sempre sec, que circula pel Cogul i l’Albagés quan porta aigua.
Està formada per vint-i-quatre pobles petits, amb baixa densitat poblacional i hàbitat remarcable per llur aspecte compacte., molt sovint dalt d’un lloc dominant o al final d’una serra estreta que controla la confluència de dues valls (Juncosa, Espluga Calba), o a la part alta d’un vessant (l’Albagés –apinyat al voltant d’un castell-, Puiggròs); també al fons de les valls, al peu de vessants o d’una terrassa petita (Vinaixa, els Omellons, la Floresta).
La vida del garriguenc transcorre seguint el ritme del treball al camp, especialment la collita d’oliveres, des del novembre fins a començaments de gener.
La capital de la comarca és les Borges Blanques, que conserva restes de les muralles medievals; la seva plaça allargada és punt de confluència comarcal al mercat del dimarts, un dels més antics de Catalunya. La Floresta, un poble petit que conserva el castell més bonic i ben conservat d’aquests indrets. La Granadella és un dels pobles més grans, que va disputar el privilegi de la capitalitat comarcal, es distingeix per la gran plaça emporxada i l’església barroca. Juncosa, a la vall del seu nom, en els contraforts de la serra de la Llena, és l’espina dorsal de les Garrigues. Altres poblacions destacades són l’Albi –amb les ruïnes d’un castell medieval-; el Soleràs, al pas de la riera Juncosa, amb més horts; Puiggròs, dalt d’un tossal, amb bon regadiu gràcies a una sèquia del canal d’Urgell; Arbeca, amb la plaça porticada i restes del castell de Medinaceli; Fulleda, amb l’església romànica; Vinaixa, amb l’església parroquial de Sant Joan baptista, amb la seva porta semblant a la dels Fillols de la Seu Vella; el Vilosell, la Pobla, Juneda o el Cogul, amb les pintures de la Roca dels Moros…
A més de la Mare de Déu del Carme, a les Garrigues es veneren la
Mare de Déu de la Jonquera, a Pobla de Cérvoles, trobada per un pastor en una mata de jonc; la Mare de Déu de Montserrat, a l’ermita de Castelldans; Nostra Senyora dels Esplans, al Soleràs, i la devoció mariana creixent a Granyena de les Garrigues.
LA MARE DE DÉU DEL CARME
La Mare de Déu del Carme és coneguda i venerada popularment ales Borges Blanques, i també a molts altres pobles de la comarca de les Garrigues que la imploren en casos de sequera o d’altres contratemps. La primitiva imatge que testimonien les rogatives de 1764, 1799, 1816 i 1817, era més petita que l’actual, però no s’ha conservat. Probablement desaparegué a rel de la sortida dels carmelites degut a les desamortitzacions de 1835.
Diu la llegenda que la imatge actual va encomanar-la la parròquia de Castelldans a uns bons artesans. Allí l’esperaven amb aires de festa el dia que van anar-la a recollir, però el carro que la duia quedà encallat al passar davant del convent dels carmelites de les Borges. Això es va entendre com un senyal de la Mare de Déu que volia retornar a l’antic convent. Des d’aleshores, el rector de Castelldans té el privilegi de presidir a la dreta del celebrant qualsevol acte d’invocació o veneració a la Mare de Déu del Carme que es faci a les Borges Blanques. A Castelldans també se la coneix com la Mare de Déu que mai arribà.
La seva festa és el 16 de juliol.
Olivera de les Garrigues
Es desperten les terres garriguenques,
besades pel primer raig de sol,
oliveres, ceps, pins i ametllers,
semblen despertar-se d’un son etern,
mentre brillen, a contrallum, com estels,
les perles de rosada sobre l’herba.
Entre les seques rames,
un lleu murmuri se sent
barrejat amb cants d’ocells,
sento veus i cants llunyans:
«Ave, Ave…, Mare de Déu del Carme».
L’alba clara ja ha fos l’estel,
i hi ha esquinçat, amb dits de fada,
pels camins, el tel d’argent
que paraven les aranyes.
Dues oliveres es bressen
en aquesta mar aturada i silenciosa
que sembla no tenir ribes,
on la llum vaga desmaiadament
en aquestes oliveres garriguenques,
on cada olivera
sembla un fill de la Mare de Déu.
«Ave, Ave…, Mare de Déu del Carme».
A la nit ha fugit
d’un vol fressós d’ales fortes.
Gairebé ensems una estrella volant,
fent d’una ratlla lluminosa
un quart de cercle en el firmament,
anà a caure al lluny,
talment una velga d’arc de Sant Martí.
Els cants, pugen trèmuls com una flama,
se sent veus, d’uns pobles que van avançant,
que canten en aquesta albada,
obrint les parpelles, a la llum matinal,
mentre les toies oloroses
es van obrint, tot avançant.
El repic joiós, del badall de la campana,
amb més vivesa fa caminar,
pels camins polsosos de terra i garriga,
trèmul i dolç, puja el cant:
«Ave, Ave…, Mare de Déu del Carme,
de les Garrigues, fer-ne un regne de pau».
Joan Bellmunt i Figueras
Puiggròs
- Goigs a la Mare de Déu del Carme, de les Borges Blanques
- Maria a Catalunya, de Joan Bellmunt i Figueras
- Advocacions marianes
Església parroquial – Les Borges Blanques
