El Solsonès és una extensa comarca situada a l’altiplà central, entre les comarques de l’Alt Urgell, el Berguedà, al nord; la Noguera, la Segarra, l’Anoia i el Bages, al sud. La població es escassa, els paisatges de gran bellesa i ben contrastats i la gent ben arrelada i identificada amb la terra i la parla catalana. Una de les zones amb unitat geogràfica i històrica pròpia és la vall del Lord, al nord-est de la vall alta del Cardener. Allí destaca Sant Llorenç de Morunys, dit també dels piteus per la fabricació de draps de llana, un poble que mostra la seva bellesa natural i artística com si el temps s’hi hagués aturat.
Solsona fou l’antiga Setelsis dels lacetans. Durant l’època romana hi passava la via que anava des de Berga a Ilerda passant per Ponts, seguint el Segre. Va ser terra de frontera, prop de la marca Hispànica fins que Guifré el Pelós la va recuperar als musulmans. El comte Sunyer d’Urgell li concedí la carta de poblament i construí l’església de Santa Maria. En temps de Joan II defensà la causa de Carles, príncep de Viana. Felip Ii li concedí el títol de ciutat i de diòcesi de la comarca (1594). Posicionada al costat dels austriacistes, va patir la derrota de l’exèrcit borbònic. Durant la guerra del Francès va ser assetjada per les tropes de Napoleó.
Solsona conserva l’estructura del nucli emmurallat amb els seus carrers empedrats i les cases senyorials. La catedral, d’època romànica amb fesomia gòtica acull la Mare de Déu del Claustre, patrona de la ciutat i molt venerada a tota la comarca. També destaca el palau episcopal, amb el Museu Diocesà. A la comarca hi ha gairebé noranta esglésies romàniques, com Sant Esteve d’Olius, Sant Pere de Graudescales i Sant Llorenç de Morunys.
El santuari del Miracle, construït al lloc de l’aparició de la Mare de Déu als pastorets Jaume i Celdoni el 3 d’agost de 1458. Situat a uns quilòmetres de Riner, al centre de Catalunya, l’obra actual és del segle XVII i s’hi conserva un magnífic retaule de Carles Morató i Antoni Borbons.
Com a manifestacions folklòriques són destacables les festes majors parroquials, amb els típics balls al ritme d’acordió i la donació de panys o altres penyores beneïdes; les caramelles rurals, els gegants –els més antics de Catalunya- i els trabucaires.
A més de la Mare de Déu del Claustre, al Solsonès es veneren: la Mare de Déu del Miracle, a Riner; la Mare de Déu del Remei, del Castellvell de Solsona; la Mare de Déu de Ça Vila, de Ceuró, i d’altres.
LA MARE DE DÉU DEL CLAUSTRE
Esculpida en pedra negra, d’un metre cinc d’alçària. està asseguda en un escó o arqueta encoixinada, sense respatller. Porta corona, ceptre a la mà dreta, una xarretera al genoll dret i dons monstres sota els peus. Amb el braç esquerre sosté l’Infant, assegut al cantó esquerre de la seva falda. Probablement és de mitjans del segle XII i, obra del famós mestre del romànic Gilabert de Tolosa. Els anys l’han patinada d’un gris negrenc. És una de les mostres més destacades de l’escola romànica-bizantina a Catalunya.
El nom li ve donat per haver estat trobada al claustre de la seu de Solsona, on havia estat amagada pel perill iconoclasta dels albigesos, que van ocupar el comtat d’Urgell el 1198. La llegenda diu que la van trobar dins del pou on va caure un noiet i els braços de la Mare de Déu el van salvar. Així ho va pensar la seva mare, que va explicar el miracle al bisbe qui, amb molta gent va trobar la imatge dins del pou.
Després de la Guerra Civil va ser restaurada per Enric Monjo. La seva festa se celebra el 8 de setembre.
Mare de Déu del Claustre
L’ESGLÉSIA era deserta;
s’apropava la nit
i dins del claustre
jugaven uns minyons
com cada tarda.
El pou era en silenci
fosc i fred; la seva
crida muda
al bell mig del capvespre
silencià un dels nens.
A la nit,
pels carrers de Solsona,
una mare angoixada,
va cercant el seu fill
«No l’heu vist?»
Amb neguit,
la pregunta travessa
les places i els vells murs
i esclata dalt dels cims
«No l’heu vist?»
L’església esdevé plena,
s’apropen els fidels
i dins del claustre
les veus s’arremolinen
com espurnes de fe.
El pou és a misteri
de llum i claredat;
Nostra Senyora,
per damunt de les aigües
acarona l’infant.
Ja de dia,
pels carrers de Solsona,
els fidels, afectats,
van contant el miracle
«Ja l’hem trobat!»
Amb gatzara,
les paraules es perden
per cases i jardins;
les pregàries travessen
la vall i els seus camins.
«Ja l’hem trobat!»
Dins del pou,
la senyora del Claustre
ha salvat el seu fill.
M. Pilar Hernández Agelet de Saracíbar
- Goigs a la Mare de Déu del Claustre
- Maria a Catalunya, de Joan Bellmunt i Figueras
- Advocacions marianes
Catedral – Solsona
