La Pontifícia i Reial Acadèmia Bibliogràfico-Mariana, que té com a missió bàsica honorar la Mare de Déu sota tots els aspectes possibles, especialment culturals, organitza cada any un certamen per glossar una advocació mariana. En el present any, s’havia escollit com a imatge elegida la “Mare de Déu dels Socors” venerada amb particular devoció per la Vila d’Agramunt, amb segles d’història, i ubicada dins l’església parroquial, joia de l’art romànic, apuntant ja cap al gòtic, reconeguda així per tots els tractats.
Doncs bé, deixant de banda aquests antecedents històrics i artístics, aquest any, els actes començaren a dos quarts de deu del matí, amb una Santa Missa presidida pel Bisbe Administrador Apostòlic de Lleida, Mons Javier Salinas, i concelebrada per Mons. Joan Enric Vives Sicília, Prelat d’Urgell i Copríncep d’Andorra, el Vicari General de Lleida, Mn. Joan Ramon Ezquerra; Mn. LLorenç Utgés, arxiprest d’Agramunt; Mn. Salvador Gené, Director de l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana, i per Mn. Ignasi Navarri Benet, Canceller- Secretari General del Bisbat d’Urgell.
En la seva homilia Mons Vives, glossà magistralment la figura de Maria, signe d’unió indeleble entre tots els fills, superant barreres siguin quines siguin, camí fidel que ens porta a Jesús i a prendre com a propi la tasca de l’Església i l’atenció als problemes que avui sofreixen homes i dones d’aquest món.
Féu una glossa molt bonica de la imatge i el significat de cada un dels seus elements. Al final de la seva homilia explicar breument el missatge engrescador que han fet els bisbes de la Tarraconse i Província Eclesiàstica de Barcelona, titulat “Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor”.
L’harmonització de l’acte va córrer a càrrec de la “Coral d’Agramunt”, dirigida per Dolors Ricart.
Assistiren a la celebració l’Alcalde de Lleida, Àngel Ros, i Sra., l’Alcalde d’Agramunt, Sr. Padullés, i Sra., el Subdelegat del Govern Central a Lleida, Sr. Flores, i diversos regidors d’ambdues localitats, Lleida i Agramunt. La capella s’omplí de gom a gom, com també el teatre de l’Acadèmia Mariana, des d’on es pogé seguir perfectament la cerimònia, a través d’un circuït tancat de televisió.
Certamen en honor de la Mare de Déu dels Socors, patrona d’Agramunt
Després de la celebració de l’Eucaristia a la capella de la patrona de Lleida, la Verge Blanca, i a les 11 del matí, la sala principal de l’Auditori Enric Granados fou l’escenari per al Certamen Literari en honor de la Mare de Déu dels Socors, Patrona d’Agramunt, localitat que es féu present en aquests esdeveniments, ja que a part de molts vehicles particulars i de l’assistència de molts lleidatans vinculats amb aquella bonica població del Sió, varen venir expressament tres autocars.
La Presidència de l’acte estava formada per Mons. Javier Salinas, Bisbe Administrador Apostòlic de Llieda, Mons. Joan Enric Vives, Bisbe d’Urgell, la Sra. Miriam Díez, “Mantenidora” del certamen d’aquest any, Sr. Àngel Ros, Alcalde de Lleida, Sr. Jaume Gilabert, President de la Diputació de Lleida, Sr. Antoni Llevot, Delegat del Departament d’Ensenyament de la Generalitat, Sr. Mateu Padullés, Alcalde d’Agramunt i el Rector de la parròquia, Mn. Llorenç Utgés. .
L’acte s’inicià amb un meravellós concert de la Banda Municipal de Lleida, i a continuació començà pròpiament el certamen amb la intervenció de la mantenidora Sra. Miriam Díez Bosch, periodista i teòloga que viu a Roma, on ensenya periodisme i opinió pública a la Universitat Pontifícia Gregoriana, a més de col·laborar amb l’Agència Internacional de Notícies Zenit, un mitjà de comunicació que arriba diàriament a mig milió de persones via web; l’any 2006 fou guardonada amb la flor natural en aquest mateix certamen, i que enguany ha desenvolupat el seu parlament com a mantenidora del certamen, dedicant-lo a la figura de Maria en relació amb l’Església i la comunicació de la Fe.
A continuació, Maricarmen Sabador, periodista també i molt coneguda a Lleida, actuant com a membre de la Junta de l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana, llegí el veredicte del Jurat, de data divuit del proppassat mes de setembre, atorgant els guardons corresponents al certamen d’enguany en honor de la Mare de Déu dels Socors de la Vila d’Agramunt, lliurant-se tot seguit els premis.
Cadascun dels guardonats recollí de mans dels diversos membres de la presidència el guardó corresponent. El públic assistent premià amb aplaudiments els autors, singularment la “Flor natural”, pel poeta Sr. Rodrigo Larios, i els altres autors, Sra. Carme Raich, Sra.Agnès Escolà, Sr. Albert Pera, Sr. Manuel Pal, Sr. Jaume-Marc Torrent, i Sra. Paca Guerrero, destacant-se a més a més, el guardonat amb el primer premi de prosa, Sr. Joan Puig Ribera, pel seu article publicat a la secció Opinió de la revista “Sió”.
A continuació intervingueren les autoritats que presidien el certamen, pronunciant sengles paraules, el Sr. Padullès, el Sr. Jaume Gilabert, el Sr. Àngel Ros, tots ells fent referència a la importància d’aquest acte, que any rere any assoleix un alt nivell en el món cultural. L’acte es finalitzà amb les paraules de Mons. Salinas, que es mostrà molt content de poder estar en Lleida, en aquesta ocasió, i veure que tant la vila d’Agramunt, com la ciutat de Lleida, no solament es preocupen dels interessos materials, sinó que també tenen un caire espiritual que es dirigeix com a penyora de salvació a la Mare de Déu, al llarg dels segles que conformen la nostra història, amb una especial incidència cultural com és el cas de l’Acadèmia Mariana, recentment restaurada pel Bisbe emèrit Mons. Ciuraneta, tan estimat per tots nosaltres. Aquest sentit religiós del poble de Catalunya, ens dóna alegria i esperança en un món tantes vegades ple de temor i de foscor, en el qual solament la mirada vers Déu ens dóna confiança i la fe fonament de tota felicitat.
Un cop finalitzat l’acte, molts dels assistents es traslladaren a l’Hostal Condes de Urgel, on hi hagué un dinar de germanor, a la fi del qual s’anuncià que el certamen marià de l’any vinent, 2008, estarà dedicat a la Mare de Déu de l’Acadèmia, com a Patrona del Col·legi Episcopal “Verge de l’Acadèmia”, amb ocasió dels cinquanta anys de la seva fundació.
Discurs de la mantenidora del Certamen Marià
Quan fa uns mesos em van demanar si avui volia ser aquí com a mantenidora d’aquest certament literari dedicat a la Mare de Déu del Socors vaig fer dues coses. La primera, donar gràcies per aquest regal de poder trobar-me novament entre vosaltres. La segona, encomanar-me de seguida a aquesta advocació mariana d’Agramunt que veu la Mare de Déu com a dispensadora de gràcies i favors. Des d’aquell moment he estat més atenta que mai als escrits –graffitis, en diuen- a les parets, a les valles, als trens. M’he adonat que n’hi ha molts que criden SOS. Aquestes tres inicials per demanar ajuda no són més que l’anagrama en anglès de “Save Our Souls”, en català “Salveu les nostres ànimes”. Salveu les nostres ànimes. La frase impressiona i és un símptoma que el món necessita ser salvat. Tenim la necessitat de ser redimits, salvats, rescatats.
No som aquí a una classe de teologia, però és bo sempre recordar que la Mare de Déu no ens salva, perquè pels cristians la salvació ve exclusivament a través de Nostre Senyor Jesucrist. Amb tot, alguna relació té Maria amb la salvació: és ella la que ha facilitat que Déu i la seva voluntat salvífica entressin al món. I és per això que ens hi encomanem. I molt més sota una advocació tan explícita com els socors.
Maria no és una deessa ni una emperadriu. És una dona i una mare que no només ha tingut un fill sinó que és mare de l’Església, que és una manera de dir que és mare de tothom. Sentint-la propera ens acostem sempre més i millor al seu fill. Alçant els ulls vers Maria, els fidels s’esforcen a ser més sants. Els cristians, concretament ara parlo dels catòlics, s’estimen la Mare de Déu, però no l’adoren: el cristianisme no és una religió d’ídols, sinó una religió centrada en una persona, i aquesta persona és Jesucrist. La Mare de Déu, per tant, ha de remetre sempre al seu fill, i per això és bonic constatar com la imatge d’Agramunt copsa aquesta teologia de manera molt explícita: la Mare de Déu, asseguda i somrient, presenta al món el seu fill a la falda. És una Theotokos perfecta.
Dit això, voldria centrar aquestes meves paraules d’avui en dos blocs. El primer el voldria dedicar a parlar-vos encara de la Mare de Déu i la seva relació amb el món de la comunicació.
A la segona em dedicaré, en canvi, a les possibilitats que té el missatge de l’Evangeli per ser significatiu en un món com el nostre, mediàtic, frenètic i dinàmic. És a dir, que reflexionaré sobre la comunicació i l’Església. I ho faré des de la meva experiència com a periodista especialitzada en religió, concretament en el món vaticà. De fet aquí sóc una periodista, però a Roma, on visc, la meva identitat ve definida amb la paraula “vaticanista”.
Anem a Maria. Si som aquest matí reunits aquí, deu ser perquè la Maré de Déu ens importa, certament des d’angles diferents, però ens importa. Els poetes que son amb nosaltres han tingut la capacitat de fer sentir aquesta presència mariana molt més intensament. No és fàcil concebre i escriure versos sobre la Mare de Déu, i ells tenen el mèrit d’haver-ho aconseguit i que l’Acadèmia hagi considerat que els seus versos no només estan ben fets sinó que són bonics. La bellesa, no ho oblidem, és tant important com la bondat i la veritat. A l’Església, a vegades, li manca aquesta dimensió estètica, i per sort certàmens com aquest d’avui la posen de relleu.
Maria i la comunicació
La figura de la Mare de Déu ha estat abordada de manera interdisciplinària al llarg dels segles, i la biblioteca de l’Acadèmia Mariana n’és un bon testimoni. Amb tot, no se li ha prestat massa interès des del camp comunicatiu. En canvi, hi ha moltes connexions entre Maria i els estudis de la comunicació.
Maria és una figura sobre la qual s’han incrustat desitjos, teories, lloances, crítiques i estudis que l’han observat des de tots els angles.
Maria, si la mirem doncs des del camp de la comunicació, és primer de tot la destinatària d’un missatge, pels cristians “el missatge”, que li arriba des d’un emissor. Maria és l’escollida, la persona que amb la seva llibertat, amb el seu sí, amb el seu “fiat”, ha permès la irrupció de gràcia al món. Per això també se l’anomena mare de la gràcia. Imaginem-nos ara que estem davant de l’escena de l’Anunciació, el moment en què Maria rep la visita de l’àngel. Aquesta comunicació es realitza oralment, l’única manera de comunicació existent durant molt de temps. No tenim escrits, ni un diari de Maria. Certament no és una comunicació simètrica entre dos éssers humans. La figura de l’àngel anunciador és una mediació que no pot ser catalogada com a humana del tot, tampoc és divina del tot. Estem per tant davant d’un cas atípic. Quan entrem en el camp de la comunicació i l’Església, veurem sempre casos atípics i asimètrics.
Maria fa servir el silenci en aquest episodi, i també en la relació interpersonal amb la seva cosina Elisabet. El silenci unit a la capacitat empàtica. Comunicar és compartir informació, idees, sentiments i actituds. Comunicar és una capacitat global per interpretar els símbols d’una determinada manera. Voldria situar ara l’Anunciació sota el prisma d’una teoria clàssica en comunicació com és el model de transmissió de Lasswell, que bàsicament es pregunta qui diu què, a qui, a través de quin canal i amb quin efecte. Seria el model del telèfon: hi ha una font -la persona que marca el número al telèfon, un destinatari, o sigui, la persona a qui telefonem, un canal, un mitjà i codificador, l’aparell del telèfon. El missatge seria la conversa que establim amb la persona.
I què té a veure aquesta història del telèfon amb la Mare de Déu? Doncs bé, el model de Lasswell és el que hem vist a l’Anunciació. Hi ha un missatge: “Déu t’ha escollit perquè siguis la mare del Salvador”, hi ha un senyal -la presència torbadora de l’àngel-, hi ha un missatge rebut, Jesucrist. En aquest intercanvi d’informació, veiem com trobem la iniciativa de Déu -el que truca- i la resposta de Maria –la que respon-. Però nosaltres sabem que Maria no és només una destinatària, sinó que ella també emet missatges, com a les Noces de Canà, on demana als altres que facin “allò que Ell us digui”, en referència a Jesús. Em centro només en aquest exemple per il·lustrar com la Mare de Déu permet moltes lectures, també des del camp de la comunicació, i d’aquesta aplicació de les teories comunicatives a la figura de Maria en poden sorgir moltes conseqüències per a la vida diària, com els valors de participar en un missatge, fer-se’n responsable i anunciar-lo. És bo recordar que Déu no va limitar la seva comunicació a la Paraula sinó que va usar la mediació de l’encarnació, que no és més que el nivell més alt de la comunicació entre Déu i la humanitat.
La Bona Notícia la comunica Maria escrivint-la en la seva pròpia sang. Maria va concebre el verb primer a la ment i després al seu ventre.
Maria de Natzaret és un model de comunicació. Ella acull un missatge, és més, l’encarna a les entranyes, i el comunica al món. Ofereix un do que salva. Mirem-nos la mare de Déu d’Agramunt: ofereix un do que salva. En Maria la Paraula que salva es fa evident. Una dimensió imprescindible en Maria és el Misteri del silenci. Comunicar no és només parlar i deixar anar paraules. Comunicar és ser receptiu i acollir, també amb el silenci. Què és, el silenci de Maria? És un silenci amb sentit, que no hem de confondre amb el silenci nostre quan a vegades no sabem reaccionar davant d’un problema o una necessitat. El silenci contemplatiu, el silenci de Maria, no és un silenci de qui s’amaga. El cristià -i Maria és la primera cristiana- no és mai aquell qui s’amaga sinó aquell que viu per la veritat, agafant el toro per les banyes i responent, confiat, amb un sí. El cristià és una persona positiva, és més, és el prototip de la persona propositiva, un terme que ha entrat de ple en el llenguatge dels negocis per referir-se a algú que davant d’un problema no s’ofega sinó que ofereix solucions i propostes per superar-lo.
Maria no parla gaire, als Evangelis. Sabem que meditava en el seu cor, i aquest acte de reflexionar la fe és ja un balbuceig de teologia. La Mare de Déu és la primera teòloga i és una icona de comunicació.
Comunicar en l’Església
Amb aquest teló de fons de Maria com a icona de comunicació voldria ara entrar en l’àmbit de la comunicació eclesial. D’entrada estarem d’acord en veure que la comunicació a l’Església és una qüestió irresolta, tot i que l’Església és per definició una comunitat de creients que té un missatge entre mans per difondre al món. La comunicació en l’Església planteja alguns problemes de fluïdesa, transparència i professionalitat. Afirmar que la comunicació a l’Església és un tema fonamental no és una invenció nostra, de les persones que ens dediquem a la comunicació. La idea ens la dóna la Trinitat, que a més de ser un misteri, és un model de comunicació excel·lent en què tres persones es relacionen de manera fluïda i lliure, Pare, Fill i Esperit Sant.
És important recordar que la història del cristianisme és la narració d’un Déu que es comunica amb la humanitat, una humanitat infidel que traeix aquesta comunió i per tant aquest lligam amb el creador. La nostra és una història de comunicació i incomunicació.
Hem sentit moltes vegades que el que no apareix als mitjans de comunicació no existeix. Més enllà de l’exageració, és cert que els mitjans són finestres ofertes al món. Ser-hi present és significatiu.
És un fet que l’Església troba dificultats a l’hora de fer passar el seu missatge a través dels mitjans. Aquí no em refereixo a mitjans propis de l’Església sinó als mitjans del món secular, als generalistes. No parlo de les revistes que llegeixen els catòlics sinó de les revistes que llegeix la gent. A vegades es dóna el cas de mitjans de comunicació descaradament hostils o indiferents vers el fet religiós. O no en fan cas perquè el consideren irrellevant, o li fan cas només quan és per anar-hi en contra. Altres vegades l’Església no és present a l’àgora pública, o hi és present de manera poc significativa perquè la mateixa gent d’Església considera que l’important és fer la feina ben feta a l’ombra. Sigui com sigui, és un fet que Església i mitjans de comunicació son dues instàncies que no viuen precisament una història d’amor.
Una paradoxa cridanera és que l’Església, que és ella mateixa comunicació, no aconsegueix comunicar-se. Déu es va revelar, és a dir, es va comunicar.
Des d’un punt de vista etimològic, la paraula comunicació prové de llatí communicare, que podríem traduir com combregar, o fer partícip a l’altre d’allò que tinc jo. Comunicar doncs és compartir. La comunicació és expansiva, extàtica, participativa. És fàcil doncs veure, també sota aquesta perspectiva, com Maria és una dona de comunicació per excel·lència.
És impossible no comunicar. Les persones estem fetes per relacionar-nos i per compartir. Que formi part de la nostra natura no vol dir que no puguem aprendre a relacionar-nos més i millor. Si volem que la comunicació dugui realment a la comunió, cal esforç.
A la història de l’Església hi ha hagut sempre la comunicació de Déu amb la humanitat. Els grans patriarques, i les matriarques, els grans doctors de l’Església -no m’en puc estar en aquesta seu de recordar a Santa Teresa de Lisieux, que fa deu anys va ser proclamada doctora de l’Església-, tots ells han estat homes i dones de la paraula. Els poetes són comunicadors, els artistes, els místics. També els malalts, amb el seu dolor i les seves queixes, comuniquen. La comunicació no és només bona notícia, sinó participació de la vida. I la vida està feta de joies i esperances, i també de dolor i patiment.
Per què l’Església no s’acaba d’entendre amb el món de la comunicació?
L’última dècada de la meva vida l’he dedicat en gran part a observar la comunicació de l’Església, de manera especial com els bisbes espanyols s’enfronten al món de la comunicació. He constatat com la Conferència Episcopal Espanyola va ser de les primeres del món a ser conscient de la importància de la comunicació. Ja des dels seus inicis com a Conferència, en els anys seixanta, va dedicar esforços, documents, personal i recursos a mirar com fer que el seu missatge tingués transcendència en els mitjans. Que hagi començat abans que altres conferències episcopals no vol dir que hagi arribat molt lluny. No revelo cap secret si dic que hi ha deficiències de pes en la manera de comunicar. Però és just recordar que la consciència de la importància del món mediàtic ve ja d’aleshores.
Dins de la llista de problemes que podríem enumerar es veu clar que hi ha deficiències estructurals que dificulten una relació fluida amb els mitjans. És necessari contextualitzar i per tant és evident que la societat espanyola ha canviat substancialment en els darrers quaranta anys, i que el pes de la religió en la vida dels ciutadans no és la mateixa. No és que la religió no importi: importa, però d’una altra manera.
No és cap secret -ja ho deia Ortega i Gasset als anys 20- que l’Estat espanyol és hereu d’un anticlericalisme fort. Més que ser “menjacapellans”, hi ha una hostilitat a la jerarquia com a tal. I òbviament els bisbes en són els representants i per tant els més fàcilment atacables. Quan t’ataquen, et defenses.
Una manera de defensar-se és atrinxerar-se. No convé, perquè no només és contrari a la lògica de l’Evangeli, que exigeix estimar els enemics, sinó que és contraproduent perquè reforça la idea-clixè de l’Església que no sap situar-se al món, que viu de privilegis, que és incapaç de dialogar. Una altra manera de defensar-se, molt més intel·ligent i gràcies a Déu practicada per més d’un bisbe, és exposar, amb arguments, el propi punt de vista, i molts bisbes ho saben fer. El problema és que no troben els canals adequats per expressar-se, i se senten manipulats -moltes vegades, no totes, és més que cert-. Cal treballar per reforçar la confiança amb els periodistes i amb els mitjans per tal que quan hi hagi coses a dir, es pugui trobar el terreny adequat.
Els bisbes saben -són doctors i tenen la funció d’ensenyar- que l’Església és dipositària d’un missatge positiu per a tothom. Comunicar-lo no depèn només d’ells sinó de tot el poble de Déu, que s’ha d’implicar vivencialment. En el nostre món el que és convincent és el testimoni, no els grans o petits sermons. Si vius feliç, la gent copsa que ets feliç. No els calen discursos, sinó vivències.
A vegades el problema comunicatiu de l’Església rau no en el missatge -que és bo-, sinó en la manera i el moment de comunicar-lo. El problema no és
