12 de desembre
Del 9 al 12 de desembre de l’any 1531 la Mare de Déu es va aparèixer quatre vegades a Juan Diego al peu del turó del Tepeyac, al nord de la ciutat de Mèxic. La seva figura estava envoltada d’una aurèola resplendent. Li va dir que era la Immaculada Mare de Déu i li va demanar que es presentés davant el primer bisbe de Mèxic, el franciscà Juan de Zumárraga, per demanar-li la construcció d’un temple al lloc de l’aparició.
El 12 de desembre per ordre de la Verge Juan Diego va collir roses i les va posar seu ayate. Aquestes flors no són natives de Mèxic i tampoc prosperen en l’aridesa del territori. Quan Juan Diego va desplegar el seu ayate davant el bisbe i va deixar caure les flors, al teixit va aparèixer impresa la imatge de la Mare de Déu, bruna i amb trets mestissos. Era la prova de la veracitat de les aparicions. El bisbe va edificar una ermita al lloc indicat per Juan Diego.
Aquests fets van succeir deu anys després de la conquesta de Mèxic- Tenochtitlan per Hernán Cortés (1521). Des d’aquell moment, la Mare de Déu de Guadalupe es va convertir en el cor espiritual de l’Església a Mèxic. Entre 1685 i 1709 al peu del Tepeyac es va erigir la Antigua Basílica de Santa María de Guadalupe, avui Templo Expiatorio a Cristo Rey. El 12 de desembre de 1976 s’inaugurà la Nueva Basílica, construïda a ponent del Tepeyac, degut a la necessitat d’acollir més peregrins en un temple de construcció més segura. El papa Pius X la va proclamar "Patrona d’Amèrica Llatina", Pius XI de totes les "Amèriques", Pius XII l’anomenà "Emperadriu de les Amèriques" i Joan XXIII "La Missionera Celestial del Nou Món" i "la Mare de les Amèriques".
Respecte a l’advocació ‘Guadalupe’ que es va donar a la Mare de Déu apareguda, hi ha diverses teories. Possiblement al bisbe Juan de Zumárraga li resultava difícil de pronunciar el seu nom –Coatlaxopeuh- en nàhuatl (la llengua dels aztecas), l’anomenà "la Mare de Déu de Guadalupe" per ressonància. Això concorda amb el document Nican Mopohua, escrit en vida de Juan Diego en la mateixa llengua, i on es transcriu en espanyol el nom de Santa María de Guadalupe. També s’apunta que el bisbe de Mèxic tindria interès en atribuir-li el nom de Guadalupe en atenció a la devoció que sentia Hernán Cortés, per la Mare de Déu de Guadalupe, patrona d’Extremadura, regió espanyola d’on era originari.
La imatge de Santa María de Guadalupe quedà impresa a l’ayate o tilma que duia Juan Diego. L’ayate és un teixit a mà amb fibres de maguey, planta d’origen mexicà. És de forma rectangular i la gent senzilla i pobra de Mèxic la duia lligada al coll per a la recol•lecció agrícola i per portar coses. La seva trama és tan aspra que és absolutament inadequada com a suport per a una pintura. S’ha comprovat científicament que la imatge de la Mare de Déu no va ser pintada; sinó impresa a la roba de forma inexplicable –miraculosa- a la roba.
La imatge mesura 1’43 m. des del cap fins a l’àngel que hi ha als seus peus. El seu rostre comunica tendresa i pau. El seu cabell és negre i la pell bruna, mestissa. La Mare de Déu està dempeus i el seu rostre s’inclina delicadament. La cobreix un mantell blau estelat, la "tilma de turquesa" amb que es revestien els grans senyors, que representa el cel. L’envolten totalment uns raigs de sol, indicant que ella és l’aurora. El vestit, que representa la terra, està cenyit per un llaç negre a la cintura. Recolza el peu damunt d’una lluna negra, símbol del mal per als mexicans, i l’àngel que l’aguanta amb gest sever du les ales d’àguila.
És impossible descriure la rica i complexa simbologia de la imatge de la Mare de Déu de Guadalupe, doncs cada detall de color i forma es portador d’un missatge teològic. És una meravellosa síntesi cultural que presentà la nova fe per a ser entesa per indis i criolls.
Juan Diego Cuauhtlatoatzin havia nascut el 1474 a Cuauhtitlan, llavors regne de Texcoco, pertanyent a l’ètnia dels chichimeca. El seu nom ‘Cuauhtlatoatzin’ en la seva llengua materna significava ‘àguila que parla’, o ‘el que parla amb una àguila’. Ja adult i pare de família, atret per la doctrina dels pares franciscans, arribats a Mèxic el 1524, va rebre el baptisme amb el nom de Juan Diego i, amb la seva esposa María Lucía, van celebrar també el matrimoni cristià. María Lucía va morir el 1529.
Mogut per una tendra i profunda devoció a la Mare de Déu, Juan Diego va deixar la família, la casa, els béns i la seva terra per anar a viure, amb permís del bisbe, en una pobra casa al costat del temple de la «senyora del Cel», per ocupar-se de l’oratori i de l’acollida dels pelegrins que el visitaven. Gaudia de tanta estima entre els seus paisans que aquests el tenien com a model per als seus fills: «Que Déu us faci com Juan Diego». Juan Diego va morir el 1548 amb fama de santedat. Joan Pau II beatificà Juan Diego el 6 de maig de 1990 a la basílica de Guadalupe, i el 31 de juliol de 2002 el va canonitzar a la Ciutat de Mèxic, en un dels seus viatges apostòlics.
Amb motiu de la celebració de la seva festa, el Papa Francesc va recordar les paraules de la Mare de Déu a Juan Diego en la darrera aparició: “¿No estoy yo aquí que soy tu madre?, ¿no estás bajo mi sombra?, ¿por qué te preocupas?” Aquell dia Juan Diego no havia complert la promesa de tornar al lloc de l’aparició perquè el seu oncle Juan Bernardino havia emmalaltit greument: Va ser la Mare de Déu qui va sortir al seu encontre per a tranquil•litzar-lo amb la notícia de que el seu oncle estava curat i per a demanar-li que anés a tallar les flors per portar-les al bisbe.
"L’aparició de la imatge de la Mare de Déu en la tilma de Juan Diego va ser el signe profètic d’una abraçada, l’abraçada de Maria a tots els habitants de las vastes terres americanes, als que ja eren allí i als que arribarien després.“ (Papa Francesc, 12.12.2013)
