La Val d’Aran és una comarca ben diferenciada de la resta de Catalunya per les seves característiques geomorfològiques, bioclimàtiques i humanes. És la única vall pirinenca de clima atlàntic, i això fa que la vegetació sigui també diferent, amb predomini del roure, la fageda, el pi roig i, sobretot, el pi negre i prats alpins. La població ha variat poc quantitativament en els darrers cent anys, però hi ha hagut una notable modificació en la seva concentració en nuclis principals, especialment Vielha e Mijaran i els nuclis alineats a la ribera de la Garona. Ès un país essencialment muntanyenc que viu primordialment del bosc, la cria de bestiar i del turisme.
Tots els nuclis són un magnífic mostrari de l’art romànic català pirinenc. Destaquen les esglésies de Bossost, Salardú, Tredós, Arties i Vielha.
Les condicions orogràfiques han fet que durant molt de temps la Val d’Aran hagi estat sota la influència de França. El nucli antic de Les, a la riba dreta del riu segueix l’antic camí de França, al peu del castell que defensava la vila. Aquest castell fou assaltat i incendiat pels mateixos aranesos l’any 1283 quan la vall fou envaïda pels exèrcits del rei de França Felip III l’Atrevit. En ser excomunicat Pere el Gran pel Papa Martí IV, els seus regnes, inclosa la vall d’Aran, van ser lliurats al rei de França. Allí van topar amb la resistència dels aranesos, fidels encara a Pere el Gran, mentre que els barons de Les eren francòfils. En temps de Jaume II la Val d’Aran tornà a formar part de la Corona d’Aragó.
A més de la Mare de Déu de Mijaran, altres devocions d’aquesta vall són: la Mare de Déu de les Neus, a Betlan; la Mare de Déu de l’Artiga de Lin, a les Bordes; la Mare de Déu de les Neus, a Gausac; la Mare de Déu dels Desemparats, a Montcorbau; la Mare de Déu de Gràcia, a Vilac; la Mare de Déu de Cap d’Aran, a Tredós, i la Mare de Déu de Montgarri, patrona dels pastors de la contrada.
NOSTRA SENYORA DE MIJARAN
La preeminència d’aquesta devoció al poble aranès està documentada al segle XII. La imatge antiga seria romànica. però la que es venerava fins el 1936 era renaixentista, del segle XVI. Era una talla policromada d’alçària mitjana, amb la figura sedent al tron de la Mare. de rostre bru amb l’expressió dolça i esguard devot, i el Nen, assegut damunt del genoll esquerre. Tots dos duien corones imperials d’or amb una aurèola de raigs acabats en estrelles el de la Mare. Amb una mà aguantava el Nen i amb l’altra una poma. El Nen duia una túnica amb dibuixos i plecs, com la de la Mare; amb la mà dreta beneint i l’esquerra subjectant els evangelis.
La imatge actual fou cisellada el 1941, a Barcelona. Malgrat no reprodueix la imatge medieval, ha aconseguit despertar la devoció del poble. Maria és més expressiva, porta una diadema engalanada amb roses estilitzades, i de sota un mantell similar a l’anterior, li surt la cabellera. Els seus ulls miren amb tendresa el Fill i el poble fidel. El Nen també porta una diadema i es mostra rialler.
La Senyora del Mig-aran
Quan la terra encara no era univers
Vós, Mare, en Déu ja éreu un pensament.
Quan la vall encara anava en bolquers
a vós, Maria, Déu ja us tenia present.
Quan es creu que passà visita Sant Paulí
vós ja no volíeu ser sols un pensament.
Quan els agustins fundaren el monestir
en vostra primera imatge ja hi éreu present.
Passaren reis, comtes i senyors
fent juraments i promeses de valent;
consells generals i priors
atorgaren càrrecs, i vós, sempre present.
Enfortíreu cors i curàreu penes
a qui us pregava firmememt;
contemplàreu enfrontaments i ofrenes,
i vós, callada però present.
Vostra antiga imatge fou cremada
i va ser renovada al moment
vostra església fou enderrocada
i refer-la és un esforç permanent.
Com a patrona de la Vall d’Aran
en vostra imatge us venerem profundament,
sigui a Vielha o a Mig-aran,
no deixeu; Mare, de ser-hi sempre present.
Mª Dolores Deso Ates
- Goigs a Nostra Senyora de Mijaran
- Maria a Catalunya, de Joan Bellmunt i Figueras
- Advocacions marianes
Església parroquial – Vielha
