La comarca de l’Urgell es situada al bell mig de les planes de ponent, entorn de la ciutat de Tàrrega. Comprèn part del Pla d’Urgell, recorregut pel riu d’Ondara. Cap al nord, el relleu es accidentat per la serra d’Almenara (459 m.) i la vall del Sió, on s’ha establert Agramunt. Al sud hi ha la vall del riu Corb, amb relleus esglaonats que limiten amb la Segarra i la Conca de Barberà.
Els municipis amb regadiu han mantingut o augmentat la població, però on predomina el secà (Guimerà, Vallbona de les Monges) hi ha hagut una notable davallada demogràfica. Tots els municipis de la comarca es relacionen humanament i econòmicament amb Tàrrega, la capital, que celebra mercat cada dilluns. Altres centres importants són Agramunt i Bellpuig.
La història ha deixat la seva empremta a la comarca, que afegeix als seus atractius naturals els poblats ibèrics de Tornabous, Tàrrega i altres indrets, les belles construccions romàniques i gòtiques de Vallbona de les Monges, Agramunt, Verdú i Vilagrassa les renaixentistes de Bellpuig, que fou centre de la baronia de Bellpuig i en conserven les restes del castell. a l’església parroquial de Sant Nicolau, hi ha un magnífic sepulcre renaixentista, obra de Giovanni Merlano da Nola, el més important de Catalunya, dedicat a Ramon Folch de Cardona, i la talla del Sant Crist de Bormio; l’església està situada a la plaça Major, potser la més bonica de la comarca. També destaca l’antic convent de sant Bartomeu, d’estil gòtic de transició.
La parròquia d’Agramunt és una meravellosa mostra del romànic català, amb una escultura de la verge obsequi del gremi de teixidors. L’Ajuntament, obra del segle XVIII, també té gran interès artístic. El cenobi de Vallbona forma, amb Poblet i santes Creus, la trilogia dels grans monestirs cistercencs. La comunitat de monges s’hi va establir el 1157 en l’emplaçament d’una antiga ermita; va adquirir gran anomenada al ser lloc de sepulcre de Violant d’Hongria, segona esposa de Jaume I el Conqueridor, i la seva filla Sança.
Altres poblacions importants històricament són Verdú, amb el castell i l’església, actual centre d’indústria ceràmica; Guimerà, enturonat al peu del castell, amb carrers estrets i costeruts, amb ponts que enllacen cases, i l’església gòtica de Sant Sebastià; i Ciutadilla, amb restes del castell senyorial i del bell monestir de Santa Maria de Vallsanta. També Anglesola i Maldà.
Tàrrega, la capital, ha estat vinculada tradicionalment a la seva activitat comercial i el seu prestigi feu que Alfons III la convertís en cap de vegueria. Són de destacar la casa romànica dels marquesos de la Floresta; l’església, els carrers i la plaça Major, on hi ha la Casa de la Ciutat i una gran creu gòtica; i l’ermita de sant Eloi, dalt d’un tossal. Anglesola, Maldà, Tornabous.
A més de la Mare de Déu de l’Alba i la Mare de Déu dels Dolors, altres devocions urgellenques són: la Mare de Déu dels Socors, d’Agramnut; la Mare de Déu dels Arcs, a Claravalls; la Mare de Déu de la Bovera, a Guimerà; la Mare de Déu de Moltalbà, a Preixana; la Mare de Déu del Tallat, a Rocallaura; Santa Maria de Montmagastrell, a Montmagastrell; la Mare de Déu del Roser, a Vilagrassa; i la Mare de Déu del Claustre, a Vallbona de les Monges.
LA MARE DE DÉU DE L’ALBA
Diu la tradició que Carlemany va lluitar aferrissadament contra els moros que vivien confinats a la ciutat. En arribar la fosca la brega va parar i Carlemany, trobat-se al cim de san Eloi, va pregar fervorosament l’ajut de la Mare de Déu. A trenc d’alba la Mare de Déu se li aparegué i li va dir que lluités amb fe i que venceria puix que ella no l’abandonava. I lluità i vencé. A l’indret on es trobava van aixecar-hi una capelleta.
Actualment la Mare de Déu de l’Alba es venera a l’església parroquial de Tàrrega. La gent de la capital i de tot l’Urgell sempre li han tingut una gran devoció, i s’hi apleguen en moments de tribulació o de necessitats. La seva festa se celebra el 14 de maig.
Verge de l’Alba
1. FE
-Quina alba entre les albes més encesa,
més plena de sublim serenitat?
Verge de l’Alba, trèmula princesa
de la més alta llum que s’ha creat!
Tota foscúria, en Tu, roman ofesa
i exaltes les clarors amb majestat.
-Quina alba entre les albes, més encesa
si el màgic ull del cor m’has captivat?
Verge de l’Alba, trèmula princesa:
Ton guspireig encén, amb pregonesa,
un cel de la fe amb inexhaurible esclat.
Tota foscúria, en Tu, roman ofesa
per la seva immortal claror despresa
de la més alta llum que s’ha creat.
2. ESPERANÇA
No hi haurà nit per qui en Tu confia.
El teu reflex encén tots els estels
Dintre de l’Alba es perpetua el dia
i es moren les tenebres dintre els cels.
Jo vaig seguint la ruta clara i pia
enamorat del teu mantell excels.
I aquest raig d’or i argent em fa de guia
i es moren les tenebres dintre els cels.
No hi haurà nit per qui, en Tu, confia
i vaig seguint la ruta clara i pia
mentre titil•la el goig dintre el meu cor.
Que mai no perdi el raig que em fa de guia:
Dintre de l’Alba es perpetuï el dia
a l’hora nuvolosa de la mort!
3. CARITAT
Jo sé un himne de llum que, com onada
de cèlid goig inunda l’esperit
i amb mil prismes fulgents reverberada
m’encén un espurneig vibrant al pit.
Mes, jo no vull ser avar de l’encisada
gaubança que, per Tu, dins m’ha florit.
Xop de clarors de l’Alba més preuada
vull reflectir-la en pura claredat.
Jo sé un himne de llum que el cor m’amara.
Verge de l’Alba, el mot en Tu s’empara
i vola com ocell de veritat.
Isidre Julià i Avellaneda
LA MARE DE DÉU DELS DOLORS
És la devoció mariana més forta de l’Urgell. La vocació mariana a la vila de Bellpuig s’inicia amb la fundació de la capella de santa Maria al castell de Bellpuig, el 1079. El 23 de novembre de 1704 el clergue Francesc Serra donà a la confraria del Sant Crist i Minerva una imatge de la Verge dels Dolors amb la corona de son Fill a les mans, asseguda, vestida amb roba de seda negra, toca de vídua i mantell de tafetà. Aquesta imatge fou venerada en una capella vora el Crist de Bormio.
Es va crear la congregació de la Verge dels Dolors i des del 1722 es venera en una capella pròpia. Des d’aleshores la festa de la Mare de Déu dels Dolors, el divendres anterior a la Setmana Santa, se solemnitza amb una processó d’ampli ressò popular.
La seva festa se celebra el Divendres de Dolors o de Passió, el divendres anterior al Diumenge de Rams.
Verge dels Dolors
RECORD DE MARIA
Vaig saber aquella matinada
que moltes espases feririen el meu cor.
El vell sacerdot m’ho augurà
quan el vam presentar al temple.
Aviat van aparèixer les espases:
Vam haver de fugir d’Herodes,
exili, fam, por, cansament…
NATZARET
Trenta anys de silenci.
Ell treballant; jo amassant el pa amb les mans.
El dia que l’Esperit bufà va marxar,
quasi sense acomiadar-se.
Vaig sentir una espasa clavada en el meu cor!
Va anar a veure Joan, el fill d’Isabel
el qual també havia deixat casa i parents,
i al Jordà feia l’anunci de l’arribada del Salvador.
Em vaig alegrar que hagués agafat 12 pescadors
per companys. Això volia dir
que seguia sent el meu fill.
Mai hagués pogut entendre
que s’hagués voltat de gent rica.
Em vaig alegrar quan em digueren
que el meu fill anunciava:
«Benaurats els humils
perquè d’ells serà la terra.
Benaurats els nets de cor
perquè seran els únics que veuran Déu.»
Un matí em van dir que a Cafarnaüm
parlaven malament d’Ell,
i que els escribes i fariseus
començaven a odiar-lo.
Vaig sentir una espasa clavada en el meu cor!
GALILEA
Sofria com a Mare
encara que sabia que Ell era conscient
de tot el que estava fent.
Allò no podia acabar bé.
Amb un fuet va fer fora els mercaders.
Deixà sense careta jutges i sacerdots
dient-los: Hipòcrites!
Ho vaig entendre: li farien pagar amb la sang
la seva valentia.
Vaig sentir una espasa clavada en el meu cor!
MORT
Ell està entre nosaltres.
El vaig portar nou mesos dintre les meves entranyes,
per tant Ell continuarà viu dintre meu.
Moltes vegades, també jo, deia al Pare
que fes passar de llarg el calze del dolor, però:
Vaig sentir una espasa clavada en el meu cor!
Agafava força dient: Aquí hi ha la teva esclava, Senyor.
El que vam passar a l’Hort va ser terrible.
Després del Cedró, a casa d’Anàs.
Aquelles fuetades i vexacions
les sentia a la meva carn.
Tot el seguit d’anades i vingudes.
Mirades d’odi que no veien res.
Crits, xiscles que volien la sang del meu Fill: Mata’l!
La creu. L’agonia…
Vaig sentir una espasa clavada en el meu cor!
ESPERANÇA
Abans de morir em digué
«Déu et guardi, Maria,
Déu et guardi de tantes espases,
Déu et guardi de tant dolor.
Ets plena de gràcia,
i jo, que sóc el Senyor, estic amb tu.
Beneïda ets entre les dones
perquè des d’ara ets Mare
de tota la humanitat.
Maria, has perdut un fill a la creu
per guanyar-ne molts, molts,
en tota la història
que s’escriurà d’avui endavant.»
Dient això expirà…
Vaig sentir una espasa clavada en el meu cor!
GRÀCIES!!!
El pelegrí arribà polsós
amb el bastó a la mà
fins al cambril dels Dolors
perquè amb fe, a la Mare, vol besar.
I els seus llavis murmuraren:
«Et dono gràcies, perquè des del cel
continues sent DONA i MARE.»
Joan Bellmunt i Figueras
- Goigs a la Mare de Déu de l’Alba
- Goigs a la Mare de Déu dels Dolors
- Maria a Catalunya, de Joan Bellmunt i Figueras
- Advocacions marianes
Església parroquial – Tàrrega
Església parroquial – Bellpuig
