El proppassat diumenge 4 d’octubre, s’ha celebrat l’anual Certamen Marià de la Acadèmia Mariana de Lleida. En L’Auditori Enric Granados, a més a més d’un concert, s’han lliurat els premis en poesia i prosa. El mantenidor del Certamen ha estat el Dr. Ximo Company, catedràtic d’Història de l’Art a la Universitat de Lleida.
En la cloenda del Certamen el Bisbe Joan Piris ha fet lliurament a Mossèn Salvador Gené, Director de la Pontifícia i Real Acadèmia Biliogràfico-Mariana, del títol de Prelat d’Honor de Sa Santedat.
- Discurs del mantenidor del Certamen, Dr. Ximo Company
- Mn. Salvador Gené, prelat d’honor de Sa Santedat
- Certamen en honor de Maria "Mater Salvatoris" patrona de la Companyia del Salvador
- Recital poètic
- Tots els Certàmens Marians
- Inici
- Inici
- “No només de pa viu l’home”
- Reflexions a propòsit de la Verge Maria
- Conferència marc dels Jocs Florals en honor a Santa Maria, Mare de Déu, sota l’advocació de “Mater Salvatoris”
- Ximo Company – Lleida, diumenge, 4 d’octubre de 2009
- Resum
- ¿Podria ser-nos profitós (útil), en ple segle XXI, conèixer Jesús i els ensenyaments del cristianisme per millorar la nostra societat en el seu conjunt i per millorar-nos cadascú de nosaltres com a persones concretes i individuals.
- ¿Què aporta el cristianisme? ¿Què perdem si en el seu lloc hi posem i ens hi guiem només pel principi postmodern
- del Relativisme i la “Dictadura d’allò conjuntural”? (Benet XVI)
- Presentació
- Per Maria a Jesús
- Jesús de Natzaret (o venim al món per a servir)
- Els ensenyaments de Jesús; una màxima seva
- El pa no ho és tot
- El capital i la riquesa de Jesús
- Etsi Deus daretur (com si Déu sí que existís)
- “Senyor, feu que hi vegi”
- Som al temps de les minories creatives
- Epíleg
- Inici
Excel·lentíssim i Reverendíssim Sr. Bisbe de Lleida (Monsenyor Joan Piris); excel·lentíssima Sra. Montserrat Parra, Regidora de Cultura de la Paeria de Lleida; benvolgut Mossèn Salvador Gené, Director de la Pontifícia i Reial Acadèmia Bibliogràfico-Mariana de Lleida; Rvda. Madre Amelia Lora Tamayo, Superiora de la Orden Compañía del Salvador; Rvda. Madre Concepción Sagüillo López, Directora del Col·legi Mater Salvatoris de Lleida (con un saludo emotivo, lleno de cariño, respeto y admiración hacia la recordada Madre María Félix, Fundadora de la Compañía del Salvador); benvolgudes Pubilles (totes amb aquesta alegria que tan bé us distingeix), autoritats totes, senyores i senyors, estimats amigues i amics, aquí teniu el discurs que he preparat per un dia i una commemoració tan solemnes.
Si al llarg de la meva existència hagués conegut algú amb més estatura i densitat humana que Jesús de Natzaret puc ben dir-los a tots vostès que l’hauria seguit.
Es tracta, sens dubte, del personatge més arrabassador de la història. El més veraç, el més noble, el més solidari, el més autèntic, el més humà de la història dels humans.
Considero una gran dissort no conèixer-lo, no fer per conèixer-lo, o mal conèixer-lo.
Doncs vet aquí que el conec (que el coneixem), a Jesucrist, per Maria, la donzella de Natzaret, la figura més representada de la història de l’art universal, i sempre amb una bellíssima esteticitat (Giotto, Fra Angelico, Durer, Rafael, Leonardo, Miquel Àngel, El Greco, Rubens, Bernini, Murillo, Zurbarán, Marc Chagall, Dalí, Subirachs, Oteiza o Miquel Barceló l’han pintada o esculpida). Avui, recordem-ho, celebrem els Jocs Florals de Lleida, també amb un cant a la literatura, l’art, la poesia i la música en honor a la Verge Maria.
Ella, fa 2000 anys, amb el seu Fiat (el seu sí), feu possible el naixement de Jesús de Natzaret, el Fill de Déu pels que han rebut el do de la Fe, i el més ferm representant i defensor de l’Humanisme de tots els temps, pels qui només s’han deturat a considerar la seva estricta condició humana i històrica.
Durant molts anys he tingut la impagable oportunitat d’estudiar alguns dels humanistes més preclars de la nostra història (Erasme, Moro, Vives, Pico della Mirandola, Leon Battista Alberti, Dante o Petrarca, els d’ahir; o bé Zubiri, Zambrano, Eugenio Garin o Miquel Batllori, el meu mestre, els d’avui). Figures claus que sempre i en tot lloc han proclamat la grandesa inviolable de la criatura humana. Persones que han promogut el respecte, el bé, la veritat, la igualtat, i la justícia en el terme més ampli i complert de la paraula; persones, a més, que han defensat la cultura i la bellesa amb majúscules.
Doncs bé, jo us diria: llegiu qualsevol dels autors citats, trieu-ne el paràgraf que més bé us escaigui. Sempre, i en tots, hi veureu l’empelt que destil·la i traspua la seva inequívoca vinculació amb els humaníssims ensenyaments de Jesús de Natzaret.
I a Jesús, insisteixo, el coneixem per l’acció silenciosa de Maria.
El meu parlament, doncs, avui, ara i en aquí, invitat pel Director i els responsables de l’Acadèmia Mariana de Lleida, voldria ser un cant de gratitud a Maria, portadora al món del Bé i la Veritat amb majúscules.
Una Maria que, d’acord amb les fonts literàries que coneixem, parlà ben poc.
Tanmateix, el seu silenci i les seves migrades paraules constitueixen, potser, el testimoni més eloqüent, el més fecund i transcendent de la història de la humanitat. Escoltem-ne algunes:
Sí, que es compleixi en mi segons la teva paraula (aquesta fou la seva resposta a l’anunci que li féu l’arcàngel Gabriel): és a dir, sí, accepto encarnar i portar al món el Bé i la Veritat en majúscules.
O bé, allò tan preciós que Maria va dir en un banquet de noces a Canà de Galilea: Feu tot el que ell us digui. I ell, Jesús, en nom de Maria, feu llavors el seu primer miracle, el de la conversió de l’aigua en vi, per tal que aquelles noces acabessin bé: és a dir, amb una felicitat i alegria a desdir.
Maria, doncs, fou dòcil i obedient. Va saber estar disponible (¡què bonic, saber estar disponible!). Res no es quedà per a sí mateixa. Tot ho va saber orientar cap el seu fill Jesús. Ens el mostrà de forma impol·luta. Impecablement.
Per Maria, doncs, podríem dir que arribem a Jesús.
I què hi trobem? Qui és Jesús de Natzaret, avui, en plena cursa del tercer mil·leni de la Història? Què en sabem? Què els puc dir jo, un historiador de l’art de la Universitat de Lleida?
3. Jesús de Natzaret (o venim al món per a servir)
Ho he dit adés, i torno a repetir-ho amb convicció: Jesucrist és el personatge més veraç de la història, el més noble, el més solidari, el més autèntic. És el gran humanista per excel·lència de la història de la humanitat.
És el fill de Maria, la donzella de Natzaret, però a més, per a tots els cristians del món, Jesús és el fill de Déu.
Va viure 33 anys entre nosaltres, com qualsevol de nosaltres. I ens va traduir un determinat estil de vida. L’estil que Déu havia pensat per a cadascú de nosaltres.
Però, i en què consisteix el seu estil de vida? Quins són els seus trets més distintius?
Serveixen, ara i aquí, a Lleida estant, per encarar bé el progrés del nostre món, el de la nostra ciutat, la nostra gent, les nostres famílies i els nostres amics?
Serveixen o podrien servir per assolir la qualificació íntima, personal i intransferible, a la qual aspirem i per la qual maldem tots i cadascun dels que emplenem avui aquest gran auditori de Lleida?
Diguem-ho encara de forma molt més nuclear i concreta, més directa:
L’estil de vida de Jesús de Natzaret, fill de Déu, però també fill de Maria, podria contribuir avui a fer-nos més feliços?
És útil i té sentit, avui, parlar de Jesús de Natzaret? Jesús em pot fer a mi més persona?
Proposo que sondegem i gratem una mica en els seus ensenyaments i a veure que ens en surt.
4. Els ensenyaments de Jesús; una màxima seva
Trio, de moment, un únic fragment proclamat pel fill de Maria. El brevíssim fragment en què Jesús diu: No només de pa viu l’home.
Al meu entendre aquesta és una màxima oportuníssima per a la nostra contemporaneïtat, per al nostre present: No només de pa viu l’home.
Què vol dir això? Què se’ns vol dir amb això?
Vol dir, en primer lloc, que en la criatura humana (des del Quaternari Superior -40.000 anys abans de Crist-, quan els primers primats es posaven d’en peus, quan començaven a comunicar-se entre si amb signes pictogràfics i sons guturals), és a dir, des de sempre, en aquesta criatura han conviscut –i conviuran– (en són constitutives de la seva condició i realitat humana) dues components inseparables, indestriables: una d’immanent (el pa, allò tangible, allò biològic) i una altra de transcendent (l’esperit, allò intangible, allò immaterial); el meu amic, el professor Manuel Lladonosa, catedràtic de la Universitat de Lleida, de qui tant he après i aprenc, parlaria aquí de l’Absolut; és a dir, del desig que tots el humans tenim d’obrir-nos a l’Absolut.
No només de pa viu l’home vol dir que hipertrofiar la materialitat de la existència humana és una reguardosa desmesura. Totes les hipertrofies ho són de desmesures indegudes, en tant que dificulten el bon creixement harmònic de la persona humana. A més, les hipertròfies comporten atròfies com aviat veurem.
L’advertència del fill de Maria, tanmateix, no pot ser més clara i directa: No només de pa viu l’home. És a dir, per a ser veritablement feliços i sentir-nos plenament realitzats en aquesta vida, Jesús de Natzaret ens diu, avui, que no n’hi ha prou amb el creixement biològic, tècnic i material; amb el pa.
Això, a la vista està, en paraules ara de Carlo Maria Martini i Georg Sporchill, ens està conduint al que ells anomenen “una ja saturada societat del benestar”. Fixem-nos bé, que acabem de descobrir que el benestar material, i prou, pot saturar-se, és insuficient per fer-nos veritablement persones (veritablement feliços).
Òbviament, a mi em sembla que cal reconèixer, amb objectivitat, amb tota justícia i amb sincera gratitud, l’extraordinari salt qualitatiu que la nostra ciutat de Lleida i els nostres pobles en general han assolit en les darreres dècades, quant a benestar social es refereix.
I això és un bé per a tothom. Quelcom indiscutible. Quelcom que cal atribuir i sobretot agrair, principalment, als agents social i als responsables polítics i institucionals del nostre territori.
Ells, i entre tots, hem fet de Lleida una gran capital: una ciutat puntera i cada dia més ben posicionada en el marc de la Catalunya, Espanya i Europa del coneixement i del progrés transversal.
Amb una universitat que és la número 1 de tot l’Estat en qualitat i excel·lència docent, i la número 8 (de tota Espanya! i n’hi ha més de 80) en capacitat i qualitat de recerca i innovació.
Amb un Aeroport, una Llotja, Palau de Congressos i Teatre que inaugurarem d’aquí a uns pocs mesos, amb un Parc Agroalimentari, Científic i Tecnològic de primera línia (situat a Gardeny), amb un equilibri territorial envejable…, i amb una gent, si vostès m’ho permeten (i ho dic amb tota la neutralitat i l’objectivitat d’un ciutadà foraster, provinent del País Valencià), amb una gent, dic, ferma, molt ferma, treballadora, creativa, veraç i molt noble. Lleida, deixeu-m’ho dir, és una ciutat noble.
Què voldrà dir, doncs, en aquest context de noblesa, de clara, oportuna i benvinguda situació de benestar, allò que ens diu Jesús de no només de pa viu l’home. Quin ensenyament en podem treure?
¿Es tracta, tal vegada, d’un anatema, d’un flagel o d’una senyera en contra del progrès humà?
Evidentment que no. Jesucrist i el veritable cristianisme han anat i aniran, sempre, a favor de l’home, dels més purs i rics fruits de tot el que és humà (Papa Montini, Pau VI Ecclessiam suam).
Jesús (i Maria) han estat en tot moment de part de la criatura humana, de part de la nostra autèntica promoció com a persones.
Però precisament perquè el savi i humaníssim magisteri de Jesús coneix i persegueix la nostra autèntica felicitat, aquest ens adverteix que regar en exclusiva i hipertrofiar amb desmesura la planta del benestar en clau estrictament i insaciablement materialista ens pot conduir a la trista cultura del tobogan (i agafo l’accepció d’aquesta paraula que ens parla d’un pla inclinat disposat per deixar-s’hi anar lliscant); un trineu emprat encara avui per diverses tribus al nord del Canadà, d’on prové la paraula. La cultura del “deixar-se anar lliscant”.
I explica Carlo Maria Martini que als qui es passen tot el dia lliscant (bé asseguts al sofà o bé front a l’ordinador de forma passiva) se’ls afebleixen els músculs de la voluntat, de la imaginació creativa, de l’optimisme. S’atrofien.
És a dir, viure només de pa ens podria conduir cap a una cultura excessivament egocèntrica, mancada d’una veritable llibertat personal, laxa, de tobogan, de baixada fàcil i còmoda, de pa i circ (panem et circenses), indolent, sense ideals i “saturada de benestar”, per més que volguéssim envernissar-la i maquillar-la amb eslògans pseudohumanistes i de pseudoprogrés.
A la fi, els músculs de la clarividència, de la voluntat i de la creativitat els tindríem flonjos, afeblits, atrofiats.
La història, diu el britànic Toynbee, ens demostra que totes les grans cultures han deixat de ser-ho en el moment en què han fet un ús indegut del tobogan, del pa i el circ; dels excessos pel que fa al culte desmesurat del cos i de les seves apetències purament instintives.
Això ens portaria a la trista i fugissera filosofia hedonista que identifica el bé amb el plaer exclusivament sensorial. El culte al cos; el culte a l’ego personal que mai no en té prou.
Es tracta, des del món clàssic del grec Epicur, d’una dissortada, perversa i al capdavall destructiva doctrina filosòfica.
El pa, doncs, no ho és tot. La cultura occidental (que és la nostra) ha tingut sempre en el savi magisteri de Jesucrist, el fill de Maria, un perfecte element corrector; un talismà segur i invencible, la brúixola infalible que l’ha conduïda (que ens ha conduït) amb encert durant molts segles. Al seu recer sempre hem estat bé; protegits, estimats; ben aixoplugats; ben orientats.
Quan Maria va dir a les noces de Canà: feu tot allò que ell us digui, ningú, absolutament ningú, després de donar aquell difícil pas de la dòcil i confiada obediència, no en va sortir decebut. Ben al contrari, Jesús aconseguí l’alegria i la felicitat plena de tots el convidats. Tothom va tenir vi. Bon vi.
Ja ho veiem: no només de pa [material] viu l’home.
Avui més que mai necessitem també, tots els aquí presents, grans i joves, bussejar en el savi i mil•lenari (i per tant segur i històricament contrastat) magisteri que Jesús de Natzaret ha dipositat en allò que s’anomena la Sagrada Escriptura.
¿Per què no?
Hauríem d’acceptar i reconèixer que no ens reporta cap benefici mantenir-nos al marge del savi mestratge de l’home més autèntic i beneficiós per a la història de la nostra cultura occidental.
D’aquest desconeixement (o d’un coneixement de mínims, superflu i epidèrmic), en sortim perdent tots; ens empobrim tots. Afeblim el nostre vigor i la nostra clarividència crítica i interpretativa. Perdem el nord.
No sabem ni encertem a distingir entre el bé i el mal.
I existeix el bé, i existeix el mal, i prou que ho sabem tots els aquí presents.
Al meu modest entendre cal que aprenguem a aturar-nos i a reorientar millor el nostre punt de mira, els nostres valors. Cal ser crítics. Pensar; pensar bé. Reflexionar. Escoltar bé allò que diu el magisteri de Jesús dipositat en l’Església que ell mateix, en persona, va fundar ara fa 2000 anys.
Aquest fóra un bon contrapunt a l’excés del pa de la vida consumista i hedonista que adés hem comentat i que tant ens perjudica.
Seríem més lliures, més creatius, i emprenedors. Tindríem el bon vi de les Noces de Canà.
Altrament podríem arribar a viure atrapats en la tan imperceptible com perniciosa “Dictadura del Relativisme”, o “Dictadura d’allò conjuntural” (Benet XVI).
Una dictadura que no coneix res com a definitiu i que sols deixa com a darrera mesura el propi jo i les seves apetències més primàries i instintives. Arribaríem així a l’“absolutització d’allò conjuntural, d’allò manipulable, d’allò arbitrari”
