ACADÈMIA MARIANA

5 agost 2013
Categoria/es: Acadèmia Mariana

CERTAMEN EN HONOR DE LA MARE DE DÉU DEL CASTELL. ENTREVISTA A MOSSÈN JOAN MORA, FILL DE TRAGÓ DE NOGUERA

El Certamen Literari Marià que convoca l’Acadèmia Mariana ha convidat enguany a participar la Mare de Déu del Castell de Tragó de Noguera, amb ocasió del 50è aniversari de la inundació del poble. La seva imatge s’ha entronitzat a l’església de la Mare de Déu del Carme, en un altaret situat a l’entrada dreta al temple per la Rambla Ferran.

Aprofitant aquest esdeveniment, la parròquia del Carme de Lleida ha organitzat una excursió fins a Tragó, comptant amb el millor dels possibles guies: mossèn Joan Mora, fill de Tragó, el qual va reviure d’una manera especial la tornada al seu poble. Ell va fer de cicerone del grup d’amics que el van acompanyar, entre els quals també hi havia mossèn Joan Ramon Ezquerra. Podeu llegir la crònica del viatge aquí.

Mossèn Joan Mora, rector de la unitat pastoral de la Mare de Déu del Carme i Sant Joan és promotor de conservar la memoria de Tragó de Noguera. Una de les iniciatives és la trobada anual que des de fa sis anys té lloc al Carme al temps de la tardor.


1.- Com era Tragó de Noguera abans de ser negat pel pantà de Santa Anna?

Era un poble de uns 500 habitants, perdut en un racó de món, com tants pobles quan encara no hi havia medis de comunicació vial. Durant tota la meva infància el mitjans de transport, tant dels productes de la terra com de persones, sempre van estar dos camions. Amb tot i això, recordo que hi regnava una gran alegria. Els cants dels homes que treballaven al camp i les melodies de les dones, mestresses de casa, que feien el seu treball domèstic, tenien com a rerefons unes melodies agradables.

2.- Quan es va decidir la construcció del pantà? Com va ser rebuda la noticia entre la gent del poble?

Ja en temps del República, la Canadenca havia fet estudis d’un possible projecte d’aprofitament de les aigües del riu Noguera Ribagorçana. Però va ser en la dècada dels 40 quan s’inicià el projecte ambiciós de l’aprofitament del cabdal de la Ribagorçana, des del seu origen fins al final del seu recorregut. Es construïren tres embassaments: el d’Escales, el de Canelles i el de Santa Anna. Aquest és el que negà el nostre poble. Durant aquests anys, fins l’any 1962, any de l’exili o abandonament del poble, la vida es desenvolupava amb normalitat i amb treball per tots els que no en tenien.

3.- Com es va gestionar el trasllat de la població? Quines van ser les principals dificultats? Hi va haver tensió?

Abans del trasllat hi hagué moments de tensió per l’expropiació. S’havien de valorar les terres i les professions o activitats. En aquesta circumstància ocupà un paper important un del mossens que regentava la parròquia: Mn. Josep Maria Roig. Ell mantingué un pols tens amb la Confederació de l’Ebre. Amb la seva preparació i amb la seva constància, aconseguí una valoració més adient i substanciosa, que donà possibilitat a que totes les famílies poguessin optar a nous projectes de futur millors que els que tenien aleshores.

4.- L’èxode del seu poble ha deixat alguna empremta especial en els seus habitats?

Sí, l’empremta d’una cohesió familiar entre tots. Amb tot i tenir que obrir-se camí per diferents poblacions, s’ha mantingut viu el caliu d’un poble que persisteix en cultivar les seves arrels, mantenir la seva vitalitat i estrènyer els lligams de la fraternitat.

5.- En el seu cas aquest exili personal, familiar i comunitari que van patir l’ajuda a entendre millor els immigrants que acull a la parròquia del Carme?

Es curiós recordar l’experiència de la immigració que es realitzà al nostre poble. La vàrem assumir com una cosa normal. Tant a nivell infantil com a nivell familiar. El poble de 500 habitants arrodoní la xifra de 2.000. Potser la mateixa necessitat de la postguerra ens feia assumir unes persones amb un idioma i un tarannà molt diferent del nostre. Sempre ho recordo com una cosa molt positiva. Mai hi va haver cap tensió forta, a part d’algunes discussions o baralles en algunes nits on la beguda havia excitat els ànims d’alguna família.

6.- Quins records més vius guarda del seu poble? El més alegre, el més trist i el més esperançador.

El més alegre: el de la meva vocació. Recordo amb molta vivacitat aquella tarda en que, després d’una excursió, vaig dir al mossèn el poble, i després als pares, que m’agradaria ser sacerdot. En cap dels dos hi vaig trobar impediment. Tot al contrari, em van animar a seguir el projecte. Tenia 9 anys; i vaig entrar al seminari, el setembre del 1954, als deu anys.

El més trist: la mort del germà més petit. Va morir després de néixer. També ho recordo molt intensament. Em trobava al moli de l’oli on hi anàvem els nens del poble a berenar moltes vegades, amb pa torrat i xopat amb oli de les banyeres. Vaig sentir que comentaven que la meva mare havia tingut un fill i, corrent com un galgo, em vaig presentar on era el nen. Estava mort. Quants besos i abraçades es prodigaren en aquell moment tan intens!

El més esperançador: L’he viscut aquests últims anys en veure que els més joves, que ja no havien nascut al poble, han revifat la història, les vivències i l’amor per aquell trosset de món, important pels pares i ara també per ells. La valoració de les arrels. Tot això es concreta amb “l’Associació del amics de Tragó”. Això, sens dubte, contribuirà a conservar la memòria del nostre poble i ajudarà aglutinar la seva identitat.

7.- A nivell institucional que s’ha procurat?

L’Associació d’Amics de Tragó treballa i ho fa molt bé en mantenir les relacions amb les diverses Institucions. Un del passos que ha donat últimament ha estat que la Confederació de l’Ebre passés la propietat del Monestir de Vallverd a la pròpia Associació. El Monestir, tot i estar molt derruït, és el símbol de la identitat del nostre poble. Allí es fan totes les trobades anuals amb ocasió de la Festa Major, el diumenge següent de la festa de Sant Jordi.

8.- A més de la trobada anual al Monestir de Vallverd per Sant Jordi, també s’organitza una trobada anual al Carme a la tardor. Com va sorgir la iniciativa i per què en aquestes dates i en aquests llocs?

Les trobades del Carme van néixer amb el desig de reunir una tarda a tots els descendents de Tragó que viuen a Lleida. Sabia que una trobada d’aquest estil sempre seria molt ben acollida per tots. I així ha estat els anys que ho hem fet. Per l’aplec de la Festa de Sant Jordi s’ha anat fent tots els anys des que s’abandonà el poble. Jo crec que aquesta festa ha contribuït molt a mantenir el caliu i el record de Tragó.

9.- Què representen el Monestir de Vallverd de les Monges i l’Ermita de la Mare de Déu del Castell?

El Monestir de Vallverd de les Monges, amb tot i només conservar-se l’absis, ens recorda una història rica. Es tracta del primer monestir cistercenc femení de les terres de Lleida (1172- 1471). Fou edificat per Ermengol VII, comte d’Urgell.

A la part superior del poble hi ha una muntanya que té forma de vaixell (el ‘barco’), hi ha un castell que va donar nom a l’ermita ubicada al seu peu. Porta el nom de la Mare de Déu del Castell. Mn. Jesús Tarragona va reconstruir l’ermita després de la Guerra Civil, reformà el seu interior i va col•locar la imatge actual que la conserva una família de Lleida. Actualment, a la nostra parròquia del Carme, hi ha una rèplica per a la veneració de tots, especialment per aquells que la recordem amb molt d’afecte.

10.- Què suposa per a vostè que aquesta imatge que ara es venera al Carme sigui honorada al Certamen Marià que se celebra enguany? I per als veïns i descendents de Tragó de Noguera?

El Certamen Marià d’enguany està dedicat a la Mare de Déu del Castell de Tragó. Per a nosaltres és un orgull el que s’hagi convidat la nostra Imatge de la Mare de Déu del Castell a participar i ser la Reina dels Jocs florals tradicionals de l’Acadèmia Mariana de Lleida. La Mare i els fills del poble de Tragó seran “objecte d’un homenatge ben merescut per haver sacrificat una terra, uns sentiments i una vivència, tot fent una aportació al bé comú”. Han lluitat durant cinquanta anys per mantenir els valors i la història d’un poble que es pot veure en ruïnes i banyat per les aigües blaves del pantà de Santa Anna.

“Verge pura i singular, Mare de Déu del Castell,
vulgueu-nos sempre ajudar i a tots mals doneu remei”
.

(dels Goigs a la Mare de Déu del Castell)

Compartir
Facebook
WhatsApp
Twitter
LinkedIn