El 5 d’octubre, Lleida, commemorà la festa de la seva patrona “Mare de Déu de l’Acadèmia” amb la celebració del Certamen Literari dedicat, aquest any, a la Mare de Déu de Montserrat en els 50 anys de l’ermita que l’honora a Castelldans.
El mantenidor del Certamen fou el P. Josep Maria Soler, Abad de Montserrat, que en l’avinentesa fou nomenat soci d’honor de l’Acadèmia Mariana de Lleida. Els actes van ser a l’Auditori Enric Granados a les 7 de la tarda, començant amb un concert ofert per la Capella de Música de Montserrat, que interpretà peces del Llibre Vermell de Montserrat, cant gregorià i de Schubert. A continuació a les 8 del vespre el Certamen Marià en honor de la Mare de Déu de Montserrat, que es venera a la seva ermita de la parròquia de Castelldans en el 50 aniversari de la seva fundació. Presidí l’acte Mons. Francesc Xavier Ciuraneta i Aymí, Bisbe de Lleida, acompanyat de l’alcalde de Lleida, el P. Abad de Montserrat, i altres autoritats civils de Lleida, Sr. Antoni Gómez, alcalde de Castelldans i Mn. Joan Bisart rector de la parròquia de Castelldans, i les Pubilles de Lleida.
El Pare Abad de Montserrat, Josep Maria Soler, mantenidor del Certamen, va parlar de la presència de la devoció mariana i de Montserrat a Catalunya. Després dels parlaments es va fer donació dels guardons als premiats, a Jordi Curcó en la categoria de prosa, en l’àmbit de la poesia els guardonats són Rodrigo Larios, Maria Carme Mor, Teresa Pubill, Salvador Sunyer, Pere Colell, Vicent Fausto, Lleonard del Rio i Juan Castrillo.
Abans a les 5 de la tarda s’havia celebrat l’Eucaristia presidida per Mons. Francesc Xavier Ciuraneta i Aymí, Bisbe de Lleida, concelebrant el P. Abad de Montserrat Josep Maria Soler, el director de l’Acadèmia Mn. Salvador Gené i altres capellans. La Coral “L’Olivera” de Castelldans interpretà els cants de la celebració litúrgica, sota la direcció de Divina Melé. La Missa es va celebrar a la capella de la residència del Cor de Maria, Lleida, seu provisional de l’Acadèmia mentre duren les obres de restauració de la mateixa.
Els actes del dia 5, Missa i Certamen, han estat el colofó d’una setmana donada a honorar la Mare de Déu de l’Acadèmia amb la novena que precedí a la festa. Predicà la novena Mn. Salvador Gené, director de l’Acadèmia i que comptà amb la participació de la Coral del Centro Extremeño, de la Coral Cants i Rialles, de la Coral de Castilla y León, Coral Gra de Blat de Benestar Social, Coral de la Casa de Andalucía, Coral Raíces de Za-Hu-Te de la Casa d’Aragó, Coral del Centro Gallego, Coral Montserratina de Raimat, Coral Esperit Jové de la Bordeta, Coral de la Parròquia de Sant Pau i Coral Estel del Centre de Belles Arts.
DISCURS DEL P. JOSEP M. SOLER, ABAT DE MONTSERRAT
Acadèmia Mariana de Lleida. Certamen Literari en honor de la Mare de Déu de Montserrat que es venera en la seva ermita de la parròquia de Castelldans, en el 50è aniversari de la seva fundació. Lleida, 5 d’octubre de 2003
Santa Maria de Montserrat: Patrona, Mare i Mestra
Introducció.
Excel·lentíssim i Reverendíssim Sr. Bisbe, Honorable Conseller, Excel·lentíssim Sr. Paer en Cap de la ciutat de Lleida, Excel·lentíssimes i il·lustríssimes autoritats, Membres de l’Acadèmia Mariana, Representants de la vila de Castelldans, Senyores i Senyors:
Amb goig he vingut des d’aquella muntanya que l’eximi poeta Jacint Verdaguer anomena “el nostre Sinaí” per compartir amb vosaltres unes reflexions i una experiència com a Mantenidor del Certamen Marià que l’Acadèmia, ja molt més que centenària, organitza cada any per festejar la Patrona de la Ciutat. Em fa molta impressió afegir-me a la llarga llista de noms il·lustres que m’han precedit com a mantenidors. Però, acceptar l’oferiment que se’m feia era alhora una honra i una obligació. Per raó del meu càrrec i perquè enguany el certamen literari se celebra en honor de la Mare de Déu de Montserrat, que es venera a la seva ermita de la parròquia de Castelldans.
El tema que tractaré està centrat en la persona de santa Maria, la mare de Jesús, el Crist, i per això Mare de Déu. No pretenc fer una cosa erudita sinó a l’abast de tots els qui sou aquí. No cal pas que insisteixi en la importància històrica, cultural i religiosa de l’Acadèmia Mariana de Lleida, prou coneguda de tots vosaltres; ni en la profunda devoció mariana dels cristians d’aquesta Terra Ferma, i més concretament em plau esmentar enguany la parròquia de Castelldans que celebra el cinquantè aniversari de l’entronització de la Verge Bruna a la seva bonica ermita d’ “Els Pins”.
Tal com ja sabeu, el monestir de Montserrat té una forta empremta mariana, que volem que marqui no sols la vida dels pelegrins sinó també la dels monjos. M’agradaria, doncs, que tot el que compartirem aquesta tarda ens ajudés a aprofundir la devoció mariana inserida en el misteri del Crist i de l’Església, i a comprendre millor les conseqüències personals i socials o cíviques que això pot tenir. Em centraré més concretament en el significat de la presència de Maria a Catalunya; per això ens aturarem d’una manera particular en el significació del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre les diòcesis que tenen la seu en terres catalanes.
Aquest plantejament que acabo de proposar-vos dóna les tres parts amb què dividiré la meva exposició. Primer: la presència mariana a Catalunya. Segon: com la devoció mariana modela l’espiritualitat cristiana i és factor d’humanització. I tercer: Montserrat. Considerant sempre la Mare de Déu coma Patrona nostra, Mare nostra i Mestra de vida cristiana.
1. La devoció a la Mare de Déu ha anat afaiçonant la fe cristiana del nostre poble.
No en podem fer un recorregut històric i geogràfic detallat. Pensem, però, en la gran quantitat d’ermites i esglésies dedicades a la Mare de Déu ja en els períodes visigòtic i pre-romànic al llarg del territori català. Pensem en la tradició popular de les “Marededéus” trobades. Pensem que la titular de la gran majoria de les catedrals catalanes és Santa Maria, i en tantes escoles, confraries i associacions que porten el nom de la Mare de Déu. Pensem en el nombre d’altars que li són dedicats en les nostres esglésies. Pensem en la popularitat d’advocacions marianes com ara Carme, Roser, Dolors, etc. Pensem en les advocacions que ostenten el patronatge de tantes ciutats, pobles, monestirs i santuaris. Entre totes, n’hi ha dues ben arrelades a la nostra terra que han tingut una dimensió internacional: la Mercè i Montserrat. També de Catalunya, doncs, es pot dir, que té una geografia mariana intensament present, a totes les comarques, viles i ciutats; fins al punt que pràcticament cada una d’elles està posada sota el patronatge d’alguna advocació mariana venerada amb particular devoció, com és el cas –dóna bo de repetir-ho avui– de Castelldans. Reprenent una frase de la litúrgia del 8 de setembre, festa de la Nativitat de la Mare Déu, podem dir que també a la nostra terra Maria, “amb la seva santedat, ennobleix totes les Esglésies” (2n. responsori de l’Ofici de Lectura); és a dir, que és espiritualment present com a mare i intercessora a totes les comunitats eclesials i els dóna la noblesa de la seva fidelitat única i plena a Déu.
De fet, la dedicació de capelles a Santa Maria i als Sants va representar ja des de primera hora, la “cristianització” del nostre territori. La qual cosa, no sols significava una presència espiritual enmig de les comunitats cristianes sinó també que la natura no era tributària de la mitologia sinó creació de Déu. Així el poble anava aprenent que les muntanyes i les valls no estaven poblades per esperits bons o dolents, per personatges mitològics, sinó que reflectien l’obra creadora de Déu i la seva bondat, la seva bellesa, el seu amor per cada home i cada dona concrets.
Em permeto subratllar aquesta dimensió podríem dir civilitzadora del cristianisme. Des de la fe cristiana, la naturalesa és vista no com el fruit de l’atzar o de la simple juxtaposició de fenòmens físico-químics. La naturalesa és, per als cristians, creació de Déu el qual se serveix, evidentment d’unes lleis físiques i d’uns principis biològics que l’home pot descobrir i estudiar, tal com veiem als nostres temps, però que afegeix a la seva obra el que podríem anomenar com un “plus” d’humanització. Veure en les muntanyes i en les valls, en els rius i en les planes, en el cel i en el mar l’obra d’un Déu personal, regida per unes lleis que es poden conèixer i estudiar fa que l’home sigui més home. El Déu personal i ple de tendresa que es revela a través de la naturalesa, vista com a creació, humanitza la persona humana més que no pas la mitologia que veu fades i esperits per tot arreu, actuant d’una manera irracional i capriciosa.
El document dels bisbes de la tarraconense que porta el títol d’“Arrels cristianes de Catalunya”, diu amb tota veritat que “el naixement, la història i la cultura de Catalunya són intensament amarats de cristianisme” (apartat 7). Doncs bé, unida a aquesta presència cristiana hi ha hagut sempre la presència mariana amb un crescendo paral·lel al desenvolupament eclesial de la mariologia i de les pràctiques de devoció marianes. Ho podem veure des de les primeres representacions de la Mare de Déu en el romànic primerenc fins a l’art dels nostres dies, passant per l’estilització del gòtic i l’exuberància del barroc. Fruit d’això, va ser la popularitat de les pregàries marianes en família, sobretot del rosari, i l’ús de l’expressió, que potser molts encara hem conegut, “Ave Maria” per saludar en entrar a les cases o les botigues. Fruit d’això és també la Pontifícia i Reial Acadèmia Bibliogràfico-Mariana de Lleida, que des del 1862 ha contribuït a configurar la pietat mariana i, en un sentit més ampli també la cultura, d’aquesta ciutat i de les comarques veïnes.
Santa Maria ha estat present i ha contribuït a afaiçonar l’ànima del nostre poble. El repte que tenim ara és de transmetre, amb la gràcia de Déu, aquest llegat a les noves generacions.
2. La devoció mariana modela l’espiritualitat cristiana i és factor d’humanització.
Fixem-nos, tot seguit, com la devoció mariana genuïna modela l’espiritualitat cristiana i com la devoció mariana fa créixer les persones en humanitat. En efecte, el batejat contempla Maria i hi troba un model de com viure cristianament i de com desenvolupar la seva personalitat a nivell individual i social.
Aquest és l’enfocament dels grans textos magisterials dels últims decennis sobre la Mare de Déu. Em refereixo sobretot al capítol 8 de la Constitució sobre l’Església del Concili Vaticà II, a l’exhortació apostòlica Marialis cultus de Pau VI (1974), i a l’encíclica Redemptoris Mater (1987) i a la carta apostòlica Rosarium Virginis Mariae (2002) de Joan Pau II. D’aquests documents, en podem deduir quines són les notes de la vida de la Verge Maria i, per tant, les de la genuïna devoció mariana.
En faig una síntesi que ens dóna les pautes per a la nostra devoció mariana i conseqüentment del llegat que hem de transmetre. La vida de Maria és:
a) cristològica: tot en Maria és en funció del Crist i tota ella viu –la seva viva mortal i la seva vida Assumpta al cel– en pacífica tensió cap al Crist. En aquest sentit, convé recordar aquella frase tan bonica de Joan Pau II: “entre les criatures, ningú millor que ella no coneix el Crist”, i per això ningú com ella “no ens pot introduir en un coneixement profund del misteri” del Crist (Rosarium Virginis Mariae, 14; citat RVM). Contemplant els misteris litúrgics amb ella, meditant els misteris del Rosari de manera que comprenguem els misteris del Crist des de Maria, pregant-li confiadament, anirem endinsant-nos en el misteri de Crist. I anirem, també, comprenent el sentit del sofriment humà des de la llum de la creu.
b) bíblica: en el sentit de l’acolliment de la Paraula de Déu en el fons del cor per meditar-la (reflexionar-la, rumiar-la) i fer-la vida, tal com feia ella (Lc 2, 19.51). Per obeir-la, com veiem que fa a l’anunciació com a ressò de tants altres passatges de la seva vida. Això suposa un acolliment orant de la Paraula que ens és proclamada en la litúrgia, de la Paraula que ens és revelada en la “lectio divina” (o lectura orant de la Paraula bíblica), de la Paraula contemplada en la recitació del Rosari, etc. I després saber-la posar en pràctica en les mil situacions de cada dia. Així anirem comprenent el Crist com el comprenia Maria i anirem llegint la nostra història contemporània amb els ulls de la fe per viure-la amb esperança. I a partir d’aquí podrem viure una lloança a Déu modulada pel Magníficat, una pregària arrelada en la Paraula de Déu, a l’escola dels salms.
c) sacramental: en el sentit profund del terme. És a dir, Maria veu “la carn”, la humanitat del Verb, que és el sagrament del trobament de Déu amb els homes. I de la carn passa a contemplar en la fe la divinitat del Fill de Déu. Des de l’anunciació i el naixement de Jesús fins al Calvari i a la Pasqua. Semblantment nosaltres veiem els signes sagramentals i en ells hi trobem la presència mateixa del Crist que ens comunica la salvació. I veiem, també, els altres i hi descobrim la presència amagada del Senyor, particularment en els més pobres i marginats.
d) eclesial: en el sentit que Maria és la personificació del nou Israel i, per tant, de l’Església. Tot el que s’ha esdevingut en Maria, s’esdevé en l’Església, tant en la seva dimensió de Poble de Déu com en la individualitat de cada creient: fe, acolliment, interiorització del Crist i de l’Esperit, seguiment, configuració en la creu i en la resurrecció, participació de la glòria en el Regne.
e) cridada a l’acció per amor: Maria no es queda tancada en ella mateixa tot i ser la dipositària del més gran tresor. Moguda per l’amor envers els altres, a més de proclamar les grandeses del Senyor, es posa a servir (a Elisabet), es fa solidària i intercessora de les necessitats dels altres (noces de Canà), s’associa a l’obra salvadora de la humanitat estant al peu de la creu unida a l’ofrena del Fill i oferint ella mateixa, s’aplega amb els apòstols en l’Església naixent a Pentecosta en la comunió de fe i de caritat.
f) existencialment esperançada: l’Assumpció de Maria és la primícia eminent de la participació en la vida del Crist ressuscitat; i, per tant, tipus de la vocació que Déu ens dóna en cridar-nos a l’existència. Saber que, si procurem mantenir-nos, amb l’ajut de la gràcia, en el seguiment de l’Evangeli, ens espera una eternitat plenament feliç ens és font de coratge en la vida.
La nostra devoció mariana, si és genuïna, ens anirà portant a viure tots aquests elements, i per tant a un més gran aprofundiment de la nostra vinculació amb Crist i de la nostra pertinença a l’Església, amb la dimensió de comunió, d’unitat que implica. Ens portarà, també, a un amor més gran als sagraments i a participar amb més unció i profunditat en les celebracions litúrgiques. Ens portarà, encara, a un major compromís cívic i social per fer una societat més justa i solidària. Evidentment, tot aquest procés espiritual està guiat per l’Esperit Sant i ens porta a viure més intensament la nostra filiació divina, la nostra relació amb el Pare del cel. I, d’altra banda, tot aquest procés és tutelat per la sol·licitud de la Mare de Déu tot exercitant la seva maternitat espiritual sobre l’Església i cadascun dels seus membres. Com a tal “engendra contínuament fills per al Cos místic del Fill. Ho fa mitjançant la seva intercessió, implorant per a ells l’efusió inesgotable de l’Esperit” (RVM, 15).
La devoció a la Mare de Déu, doncs, no allunya les persones de la realitat ni les fa alienes a les joies i les penes dels seus contemporanis. De vegades podria semblar que la pietat mariana és una característica pròpia d’una generació, que ja té una certa edat. No. Voldria dir que és ben bé al contrari. L’amor i la devoció a Santa Maria és pròpia de tots els cristians, és vàlida per a qualsevol edat i condició. Perquè consisteix a prendre una dona com a model de vida cristiana; i una dona que, abans de rebre tots els títols d’honor que li han estat atorgats, fou una dona del poble, la primera creient de l’Església, una dona senzilla que va viure en la seva carn el misteri de la fe cristiana en tota la seva riquesa i la seva profunditat.
Que la devoció a Santa Maria porti a Crist significa que obre els creients a la relació personal amb Déu, al descobriment d’Algú que vol la salvació i la llibertat de tothom. Acostar Maria i la Bíblia vol dir posar-la en un dels corrents culturals més rics i cabalosos de la història de la humanitat, un corrent que a més ha donat forma i contingut a la nostra cultura i a la nostra història col·lectiva. En la vivència dels sagraments rebuts de Jesucrist, la capacitat simbòlica de la persona humana troba la seva màxima expressió. Efectivament, un dels aspectes més sublims de l’ésser humà és aquesta capacitat que té de fer presents les realitats espirituals mitjançant els elements materials. Aquesta “habilitat” simbòlica és tan important, en l’espècie humana, com el fet de tenir les mans lliures, o com la capacitat de riure, de plorar o d’estimar. Perdre això seria tancar-nos a una de les dimensions més riques de l’ésser humà.
La devoció a Santa Maria, encara, obre els creients a la relació amb els altres, fins i tot més enllà de l’Església. No porta les persones a l’individualisme o a la rivalitat, sinó que els fa sentir més vivament l’exigència de solidaritat, de sortir d’un mateix per anar a trobar l’altre, tot respectant la seva dignitat. Finalment, he dit que la devoció a Maria era existencialment esperançada. Els creients estem convençuts que més enllà d’aquesta vida, després de la mort, ens espera un cel nou i una terra nova; hi ha una vida per sempre a la presència de Déu, amb Santa Maria i tots els Sants. Creure això no ens distreu del treball en aquest món, sinó que ens dóna força, alè i esperança per comprometre’ns cada dia a millorar el nostre entorn.
Per créixer en humanitat, és important tenir cura del propi cos, de la salut, conrear la cultura, les arts, la sensibilitat artística, les relacions personals. I és important, també, cultivar l’esperit, i concretament la vida espiritual. La fe no és un apèndix insignificant en la vida de les persones. És una realitat profundament arrelada en la naturalesa humana, i com més es desplega més profunda és la seva humanitat. He intentat mostrar, amb algunes pinzellades, com la devoció a Santa Maria contribueix a fer-nos més humans. I això que he afirmat a nivell personal es podria dir també a nivell col·lectiu, a nivell del nostre poble. És el que esbossaré en el tercer i últim apartat.
3. El significat del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat.
El Santuari de Montserrat, inseparablement unit a la comunitat de monjos, ha estat un fogar de devoció mariana que ha anat in crescendo des dels seus orígens. La primera referència documental a una ermita dedicada a la Mare de Déu a la muntanya montserratina és del s. IX, si bé fóra possible que ja existís al s. VIII. Entorn del 1025 s’hi funda el monestir que ha tingut vida benedictina ininterrompuda fins al dia d’avui. L’expansió, però, de la fama del Santuari i dels relats de conversions i guaricions coincideix amb el moment que comença a ser venerada la Santa Imatge actual, la popular Moreneta, a finals del s. XII. D’aleshores ençà, la fama de Montserrat es comença a estendre per tot Catalunya, per Espanya, per Europa i, a partir del s. XV per Amèrica. I es comencen de dedicar esglésies, capelles i fins monestirs a la Mare de Déu de Montserrat. Actualment la Mare de Déu sota l’advocació de Montserrat no sols és la Patrona de les vuit diòcesis catalanes, sinó que ha estès la seva irradiació a les quatre parts del món. I a Catalunya la veneració va arribar a ser tan intensa que el Papa Lleó XIII la va proclamar Patrona. De fet, la història del monestir i del santuari ha estat sempre molt lligada a les vicissituds del poble català, fins al punt que el patronatge va coincidir amb la restauració del monestir després de la destrucció de la guerra del Francès i amb el moviment de Renaixença cultural, social i política del nostre País a finals del s. XIX i això li donà un simbolisme particular. A més, tots els sants i grans homes d’Església de la nostra terra han tingut un afecte particular per la Mare de Déu de Montserrat, així com molts d’altres llocs.
Montserrat, tot i el seu arrelament profund a la terra catalana, al llarg del s. XX ha contribuït a la renovació de la vida monàstica dels monestirs benedictins de monges de l’Estat Espanyol, ha fet fundacions monàstiques floreixents a Filipines i Colòmbia, i ha contribuït activament a la reflexió que suscità el concili Vaticà II en diversos estaments monàstics.
La pastoral de Montserrat en aquests inicis del s. XXI vol ajudar a interioritzar l’autèntica devoció mariana segons les notes que acabo d’exposar i alhora a irradiar-les enfora. De fet, des dels inicis del moviment bíblic i litúrgic que desembocaren en el Vaticà II, l’interès de la comunitat ha estat vincular la veneració de la Santa Imatge a la celebració de la litúrgia de l’Església, a l’aprofundiment de la Paraula de Déu i al compromís social, particularment a favor dels més desvalguts. I al mateix temps, ha volgut estar en diàleg amb el món de la cultura a través de diverses facetes (arts plàstiques, música, publicacions), obert a l’ecumenisme (Tantur) i al diàleg interreligiós (DIM). Això ha fet que Montserrat fos vist com un punt de referència, fins i tot més enllà de les nostres fronteres i malgrat la feblesa humana de les persones que en formen part, d’un cristianisme sincer, obert en si de l’Església i envers els no creients i els indiferents, dialogant, madur.
Crec que tot això és mèrit de la Mare de Déu, fruit de la seva intercessió i de la seva maternitat espiritual, que se serveix dels monjos, tot i les pròpies limitacions, per atreure cap a aquesta Casa d’ella que és casa oberta a tothom.
La devoció a la Mare de Déu de Montserrat ha estat un element important en la configuració col·lectiva del nostre poble. En moments delicats de divisió o d’enfrontament civil, Montserrat va voler ser lloc d’encontre pacífic, de reconciliació i de perdó. Penso en les festes de l’entronització de la Mare de Déu, l’any 1947, quan les ferides obertes per la guerra civil eren encara molt vives.
Per a moltes persones vingudes de fora de Catalunya, la devoció a la Moreneta ha estat un signe d’arrelament en aquest país, d’amor a aquesta terra on han trobat acolliment i on han nascut els seus fills i els fills dels seus fills, i alhora els ha ajudat a no trencar els lligams amb la fe i la pietat popular dels seus orígens. Aquesta vocaci&
