Mons. Joan Piris Frígola,
bisbe de Lleida i fill de Cullera
Cada vegada que la Gràcia de Déu troba una persona amb fe semblant a la de aquella humil noia de Natzaret es renova el miracle de l’Encarnació
Us agraeixo molt la vostra participació en aquesta celebració amb motiu de la festa de la Mare de Déu de l’Acadèmia –la Verge Blanca- que enguany estem vivint acompanyats per la molt venerada Imatge de la Mare de Déu del Castell de Cullera, la Patrona del meu poble, davant la qual hi vaig aprendre a resar en braços de la meva mare, com gairebé tots els meus conciutadans.
Ella és la Mare de Déu de l’Encarnació, però allí li diem Mare de Déu del Castell, pel seu emplaçament a dalt el turó que presideix tota la badia i l’últim tram del riu Xúquer fins a la mar Mediterrània, on tot el poble fidel li canta amb molta devoció: «En vuestro Castillo fuerte entró, por la Encarnación, el Verbo que en su pasión le dio batalla a la muerte.»
Avui nosaltres, a Lleida, unim sentiments i tradició: reconeixem agraïts l’esforç de tots aquells que han fet possible aquesta celebració i recordem també els qui ens han precedit en anys passats. Però, a més, tenim ara l’oportunitat de mirar amb particular atenció a Maria en el Misteri de l’Encarnació, un esdeveniment que sempre serà motiu de goig, com diu el mateix missatger al moment d’anunciar-ho: «Alegra’t, Maria».
Els erudits que en saben de l’historia al meu poble, (com Mn. Joan Antonio Agut, fill de Cullera, al qui agraeixo l’ajuda que m’ha ofert per les següents referències), diuen que en la zona sud de la muntanya de Cullera hi havia diferents fortaleses i que ja el Cantar del Mio Cid dóna noticia del nostre Castell. També que en 1171 Alfons II atorgà als cavallers-frares de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem el privilegi d’ocupar aquell Castell; i que en 1208, Pere II, pare de Jaume I el Conqueridor, ho ratificà.
Consta que més tard, en 1240, Jaume I, d’acord amb el Mestre de Sant Joan de l’Hospital, va realitzar la partició del Castell entre la Orde i la Corona. I que l’Ermita d’estil gòtic, on ja en aquells anys la Mare de Déu rebia culte, tenia l’estructura de un angle recte amb dues naus, assignades una al braç civil i l’altra al religiós, amb l’altar de la Verge en la punta (o vèrtex). Hi ha també diferents testaments en els quals figuren registrades les ofertes i almoines dels fidels per al culte de la Mare de Déu del Castell.
Allà a les nostres terres, tots coneixem la llegenda tradicional que conta com un pastor d’un altre poble de València (Utiel), que pasturava el seu ramat en el Barranc de Sta. Marta, en sentir un soroll procedent d’una penya coberta de matolls a prop de l’ermita, i pensant que era un conill, hi va llençar el seu bastó cap allà i en apropar-se i remenar va trobar dues imatges de la Mare de Déu. Una, a la que li faltava un braç, la va entregar a la parròquia de Cullera i l’altra la portà a la parròquia del seu poble, Utiel.
Passada la primera nit, quan obriren els temples parroquials al de matí, varen veure que les imatges s’havien intercanviat de poble per sí mateixes.
Posteriorment el Rei D. Jaume manà que la de Cullera fora traslladada des de l’Església Parroquial al Castell.
La Imatge original de la Mare de Déu del Castell de Cullera data del segon terç del segle XIV i ha perdurat fins al dia d’avui. És de pedra, d’estil gòtic, i amida 38 cm. Sosté amb la mà esquerra el Nen Jesús i amb la dreta un lliri, que és el punt d’unió entre Mare i Fill. El Nen sosté en el seu sí un cadell d’ós, símbol cristològic primitiu. La túnica amb mànegues estretes i ampla botonadura, va coberta per la cogulla de mànegues amples pròpia de l’hàbit dels cavallers de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem, tatxonada amb unes corones que porten una palma.
L’anvers del mantell que la cobreix va ple d’estrelles de vuit puntes que moltes vegades recorden també la creu de Malta, emblema de la Orde. El revers va pintat de blau.
La Imatge portava una corona del seu mateix material, de pedra, d’estil gòtic que, més tard, va ser mutilada per afegir-li una corona de metall preciós.
Maria, Bona Notícia
Jo voldria ara oferir-vos una reflexió constructiva tenint en compte aspectes de la figura històrica de Maria de Nazaret, començant per unes afirmacions elementals que tots sabem però que sempre és convenient repetir: la Mare de Déu és més que una "imatge", més que un record, més que un símbol, més que un element cultural i pietós, (o folklòric). Per als cristians, la Verge Maria és una persona viva i real amb la qual ens relacionem i dialoguem constantment.
Perquè Maria és tota ella una bona noticia: en Ella descobrim explícitament que Déu ens estima, que si vivim és perquè Qualcú ens ha estimat i ens estima. Quan l’àngel li diu: «Alegra’t, plena de gràcia», està dient-li: «Déu t’ha mirat amb un amor immens i ha fet de tu una criatura plenament santa». I Ella mateixa ho expressarà proclamant: «immerescudament he trobat gràcia davant Déu».
Maria és una jove a qui, en terres d’Israel, li ha estat donat viure una experiència extraordinària: ser la mare del Messies. Però la grandiositat d’aquest esdeveniment no ens pot fer oblidar la condició humil de Maria, el seu traginar de cada dia en la família de Natzaret, la foscor del camí de fe pel qual va tenir que anar avançant i els condicionaments de l’ambient que l’envoltava.
Des de que Jesús a la creu digué al seu deixeble Joan -que ens representava a tots- «Aquí tens la teva mare», i aquest «la va acollir a casa seva», tots els cristians ens gloriem de tenir la mateixa Mare que Jesús. I com que ella s’ho pren seriosament, cadascú de nosaltres té la certesa de viure acompanyat per l’amor maternal d’aquesta dona excepcional.
Això, en Cullera és una feliç experiència des de fa set segles i tots acostumem a aixecar els ulls cap aquella muntanyeta on ella mora perquè des d’allí ens ve l’auxili i el consol. A la Mare de Déu del Castell ens dirigim amb paraules amoroses anomenant-la «Emperadriu excelsa, Reina gloriosa, escut dels forts, auxili dels cristians i refugi dels pecadors…» I a Ella li demanem que sigui «salut dels malalts, alegria dels tristos i empar dels que sofreixen; guia dels nens, tutela dels joves i esperança dels ancians…» I, com ho canta una de les poesies presentades enguany al nostre certamen literari, «… cada fill de Cullera, prop o lluny, on estiguéra, sempre porta dins d’ell nostra Verge castellera».
La veritat és que la fe en l’Encarnació és el punt de partida de la vida cristiana. Contemplem i anunciem totalment esglaiats cóm «aquell que els homes anomenen Déu» (Sant Tomàs d’Aquino) va decidir vincular la seva pròpia causa transcendent a la nostra fragilitat (Salm 8). El Déu de la Bíblia, el Déu de l’amor generós, ha volgut fer-nos participar de la seva mateixa vida.
Cada vegada que la Gràcia de Déu troba una persona amb fe semblant a la de aquella humil noia de Natzaret es renova el miracle de l’Encarnació i Déu és viu i operant en la nostra història obrint-la a un futur absolut que supera infinitament tota expectativa humana. El cristià és així testimoni d’una realitat que el transcendeix, que trenca tot allò que la ment humana pogué mai imaginar: «Cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen…» (1Cor 2,9).
Certament, Maria és una BONA NOTÍCIA, un regal molt gran de Déu, un do, una “gràcia”. Maria forma part de aquest gran regal de Déu a la humanitat que és el mateix Jesús en qui s’encarnà l’amor infinit, la misericòrdia i el perdó de Déu per cada un dels seus fills.
Maria, una esclava molt lliure
En la persona de Maria descobrim abans que res la dignitat de la criatura humana: ens adonem que nosaltres podem donar o negar el consentiment de la nostra llibertat davant el projecte del Déu creador. En Maria resplendeix que la nostra dignitat és tan gran que tenim capacitat de convertir-nos en col·laboradors de Déu o podem oposar-nos a les seves indicacions.
Hem de aturar-nos a pensar-hi atentament perquè avui sembla que molts busquen afanosament una llibertat sense cap límit. L’home actual pretén decidir per ell mateix allò que és el bé i el mal: el bé seria allò que m’apeteix, allò que a mi em sembla. Malauradament, aquest tipus de llibertat sobirana sempre acaba en esclavitud: esclavitud dels propis instints, del meu egoisme o dels interessos dels altres. Quants dels qui van per la vida cridant ¡llibertat! no són més que gent manipulada per altres… Mai com ara s’ha invocat tant la llibertat, i mai s’ha tingut menys coratge per a ser lliure, com ho demostra tanta gent esclava del "què diran", sotmesa als dictats de la moda, o a la pressió de l’ambient que tendeix a uniformar conductes.
L’ésser humà arriba a la seva veritat i llibertat quan es configura a sí mateix “essent davant Déu” i no busca aparences davant els homes. En aquest sentit, l’originalitat i la valentia de la jove de Natzaret és tota una lliçó de llibertat i d’autenticitat.
En acceptar la seva maternitat i donar el seu total consentiment davant la Paraula de Déu està fent una donació lliure i sense reserves de la seva vida. Sembla una dona que ha renunciat a la seva llibertat quan diu: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». Però ella ens mostra que l’ésser humà no és lliure si no és alliberat. Tots naixem esclaus de nosaltres mateixos i de les influencies dels altres. Maria, alliberada des del primer instant de la seva existència, és capaç de fer el lliurament de sí mateixa més absolut de la historia de la humanitat. Essent “senyora” de sí mateixa és com ha pogut fer-se “serventa” i “esclava”…
Contra tota pretensió d’autosuficiència o hipocresia, Maria ens proposa adherir-nos a la seva submissió alegre i humil amb la seva mateixa disponibilitat. No estem molt acostumats a aquestes submissions. La nostra vida està més bé saturada de pretensions. No falta qui pensa que sotmetre’s, com ho fa Maria, estaria més en la línea d’una voluntat dèbil, d’un cristianisme que no ha arribat a la majoria d’edat.
Però aquesta renuncia aparent és la seva realització màxima. Cal ser molt lliure per a entregar tota la teva vida. Descobrir aquesta capacitat és l’essència de la llibertat: som lliures per a poder estimar, es a dir, per a donar-nos.
Maria figura concreta de la fe de l’Església
Maria marca l’inici de la Nova Aliança en Crist i precedeix el testimoni apostòlic de l’Església. Ella no rebrà la missió apostòlica, com aquells que Jesús va cridar al principi del seu itinerari però, enmig dels deixebles, Maria és testimoni singular del misteri de Jesús perquè és la primera que va creure i el va seguir pas a pas unida a Ell de manera única. Per això tot aquell que creu participa de la seva fe d’alguna manera (RM 26-27). Ella precedeix al Poble de Déu en el seu camí històric, visible en el temps i en l’espai, però sobre tot en el seu camí “interior”: perquè el nostre és un pelegrinatge en la fe, amb la força del Senyor ressuscitat. L’Evangeli diu de Ella que és benaventurada perquè «ha cregut en el compliment d’allò que el Senyor li ha anunciat» (Lc 1,45) i el mateix Jesús dirà que aquesta dimensió fonamental de “creient” és més important que el seu vincle físic de mare (Mc 3,35; Lc 11,28). Quan, més tard, Assumpta al cel, s’actuaran en ella tots els efectes de la mediació del Redemptor, Maria romandrà igualment unida al Fill, participant de la seva glorificació i intercedint per nosaltres (RM 40-41).
Recordo que quan jo rebia l’ordenació sacerdotal en setembre de 1963 durant la primera Sessió de la 2ª etapa del Concili Vaticà II, fa 47 anys, es demanà que les qüestions sobre Maria s’estudiessin dins l’esquema sobre l’Església. Amb aquesta petició, s’estava fent una valoració més gran de la missió de la Mare de Déu en la Comunitat Eclesial. Perquè aleshores, totes les prerrogatives de Maria (la seva Concepció Immaculada, la seva Virginitat, la seva Assumpció, etc.) li són adients no pel fet material de ser Mare, sinó per ser la realització perfecta d’allò que ha de ser l’Església. De fet, així ve qualificada en els Documents Conciliars: la Verge Mare és tipus i figura concreta de la fe de l’Església (LG 63). En aquest sentit, Maria és la nostra glòria i la nostra herència. Els seus tresors són els nostres, i nostra la seva santedat i perfecció.
És clar i tots ho sabem, i l’Església ho ensenya amb Sant Pau, que «un de sol és el nostre mediador: Crist». Tanmateix, el gaudir-se en «la missió maternal de Maria per a nosaltres no enfosqueix ni disminueix de cap manera aquesta mediació única de Crist, més bé serveix per demostrar el seu poder» (Joan Pau II “Redemptoris Mater”, 3ª part).
Aquesta és la fe de l’Església i jo us convido ben concretament a dues coses: a reconèixer la presència i la intercessió permanent de Maria, i a aprendre d’ella a creure i a seguir nostre Senyor Jesucrist.
Davant la imatge de la Mare de Déu del Castell de Cullera, i confiant-nos a la seva mediació maternal, intentem retrobar-nos primer que res com a criatures lliures i responsables sabent que, també nosaltres, estem cridats a ser testimonis de Jesús el Crist i a participar en la seva missió de restaurar les realitats humanes, com Maria, que precedeix i camina davant nostre.
Cridats, com Maria, a ser “guia” i “notícia” de Déu en el mon de la increença
Per l’Encarnació, Déu ha fet “comunió” amb nosaltres (Jo 1, 14) i hem d’anunciar-ho i fer veure que «la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat… us anunciem allò que hem vist i sentit» (1Jo 1, 2-3).
Vivim envoltats de persones que es declaren indiferents i agnòstiques… i cal ser punts de referència, senyals, guies dels allunyats, dels qui pregunten i dels qui no pregunten res, dels qui busquen i dels qui caminen perduts. Salvades les distancies els cristians estem cridats a fer el mateix paper de Maria: ser “notícia de Déu” en el món, guies que orienten i acompanyen. És molt important la nostra vocació.
Però, com Ella, sempre amb humilitat i sense pretensions. Jesús diu: «Vosaltres sou la sal de la terra, la llum del món, el llevat»… Parla més de qualitat que de quantitat. Se’ns demana donar respostes i indicar camins de sortida, però tenint en compte que cal evitar tota mena de “exclusivisme” catòlic -que s’oblida de la legítima laïcitat de les institucions- i també aquell “activisme confessional”, una mica fonamentalista, que pot resultar escandalós, com diu sant Pau: «¡No és bo que estigueu tan satisfets de vosaltres mateixos! ¿No sabeu que una mica de llevat fa pujar tota la pasta? Netegeu-vos bé del llevat vell i sigueu una pasta nova» (1Cor 5, 6).
Hem d’anar alerta per a no donar cap pas en fals que pugui desacreditar el nostre servei, ni desorientar als qui ens miren, però hem de ser “notícia” de Déu, encarnació de la “Bona Notícia”, testimonis de Crist…, fent veure “les nostres bones obres” que és l’únic que convenç. Hem de ser testimonis d’allò que vivim gojosament.
Aquest és el repte de l’evangelització, davant el qual el fenomen de la increença ambiental actual no ens ha de dur a viure només lamentant el debilitament de la vivència del cristianisme en Europa… sinó que s’ha de convertir en ocasió per a promoure creativament accions evangelitzadores confiant en Déu, que és fidel i no deixarà que s’apagui la llum que el seu Fill va engegar.
Però vivint dispersos en un món quasi pagà (com als primers temps), cal que visquem la fe amb trets més radicals: amb més “experiència” de Déu i de Jesús, amb una fe més vivencial i no sols d’adhesió intel·lectual a unes veritats. Hem d’anar purificant la nostra manera de viure un cristianisme diguem-ne “convencional” i passar a viure un cristianisme de “convençuts”: persones cada dia més identificades personalment amb les opcions i les actituds de Jesús. Com deien els samaritans a aquella dona: «Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món» (Jo 4, 42).
Una bona part de la humanitat actual ha vist desaparèixer les il·lusions col·lectives, ideals i utopies i s’ha vist abocada a relativitzar tots els projectes. Molts hi van pels camins de la vida “sense brúixola”, ignoren les vies que condueixen a la vertadera felicitat i a la pau del cor. Van preguntant i, a la seva manera, ens estan demanant que els mostrem Déu: “¿tu creus en Déu?, ¿hi ha Déu?, ¿on és el teu Déu?, ¿tu l’has vist? Ens ho estan dient fins i tot quan es riuen de nosaltres…
A l’origen de la foscor i desarrelament de la vida actual, conscient o subconscientment hi ha la sospita de que Déu és com una espècie de rival nostre. Les filosofies ho han expressat de maneres diferents: Déu enemic del progrés humà (Comte); enemic de la llibertat i de la realització humana (Nietsche); enemic del plaer (Freud); opi del poble (Marx). Així s’ha aconseguit matar Déu en la consciència de molts dels nostres contemporanis. S’han alliberat de Déu i han quedat sols davant el seu destí. Però amb això tampoc no han aconseguit la seva realització, ni personal ni col·lectivament. Segueixen buscant viure millor…, “la felicitat”? En buscar la felicitat, en realitat no estan buscant Déu?…
Diuen que els qui van buscant poden tenir quatre problemes: * no saber el que busquen; * saber-ho i no trobar el camí; * anar pel camí equivocat; * estar en el bon camí i no recorre’l.
Jesús se’ns ha presentat com la solució: «Jo sóc el camí…» Essent raonables l’hauríem de seguir…
I per aquest seguiment, com per a tota caminada, és ideal poder comptar amb un guia expert que ens acompanyi, i això és la Verge Maria per a nosaltres: la que indica el camí -“Odigitría”, li deien als primer segles-.
El poble fidel a Cullera ja fa molts anys que resava dient-li: «Dios te salve, Reina pía, de Cullera ornato y brillo; Luz que del alto Castillo nos sirves de dulce guía». I ara mateix segueix cantant-li: «De Norte sirve brillante vuestro Castillo lucido al caminante perdido, y de faro al navegante…». Els nostres mariners i pescadors la qualifiquen com a “Estrella dels mars” i, a molts indrets, els cristians canten: “Ven con nosotros al caminar, Santa Maria, ven”… I, segons l’Evangeli de Joan, Maria condueix a bon port una situació compromesa a Canà de Galilea, demanant creure en el seu Fill: «Feu tot el que Ell us dirà».
Però la fe suposa sempre confiança i l’home actual se sent tantes vegades incapaç de donar-li a Déu aquest crèdit, a causa de la seva desconfiança calculadora que el porta a no arriscar, a no donar si prèviament no rep. Tanmateix Maria, com Abraham, té la valentia de creure contra tota evidència i ens porta a alliberar l’alegria amagada en les nostres vides, ajudant-nos a fer esclatar aquell crit existencial que expressa el veritable sentit de la vida: «El meu esperit s’alegra en Déu, el meu salvador».
“Alegres per l’esperança” (Rom 12,12)
El nostre és un temps de prova i de gràcia, com un nou Èxode “purificador”. Temps de crisi i, alhora, temps ric en oportunitats, «temps favorable» (2Co 6,2), que cal viure amb gran confiança en Jesucrist que és la nostra garantía, el «fonament» que no canvia mai: «Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
I, en aquest sentit, cal meditar molts cops el Magnificat, càntic d’alliberament proclamant la vinguda del "Messies dels pobres". És com un preludi de les Benaurances de Jesús: «dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils…» Maria, posant tota la seva confiança en la misericòrdia del Pare Déu, se’ns manifesta com un model «per aquells qui no accepten passivament les circumstancies adverses de la vida personal i social…» (Joan Pau II).
Quan els cristians hem descobert la dimensió estructural de la pobresa i hem vist que cal convertir també la caritat en esforç alliberador i transformador de les estructures socials injustes, continuem mirant-nos a Maria, aquella que, des de la seva petitesa humana, va ser exaltada a la major dignitat que hagi aconseguit cap criatura… i diem: «Gràcies, Pare, perquè has amagat aquestes coses als savis i orgullosos i les has revelades als senzills…».
És clar, com diu el Papa en l’Encíclica “Deus, Caritas est”, que aconseguir la societat més justa possible no és ‘immediatament’ tasca de l’Església sinó de l’Estat i de la societat, però l’Església en cap cas «ha de quedar-se al marge» (n 28), sinó que ha de «despertar forces espirituals» que aplanin el camí de la justícia. Això és per als laics cristians un «deure immediat» (n 29) i ho hauran de fer «cooperant amb els altres ciutadans» en el nivell concret de les institucions i «sota la seva pròpia responsabilitat», vivint-ho tot com a expressió de la seva fe i, per tant, com «caritat social».
Donem gràcies a Déu perquè la solidaritat; la integració dels emigrants, l’eradicació de tota marginació, els drets de les persones i dels pobles… van sentint-se cada dia més com “assumpte de tots”. I perquè tenim un nombrós voluntariat solidari que dóna pas a quelcom cada dia més estimat i que alguns ja anomenen “l’ecumenisme de la caritat social cristiana”.
Així els cristians, cridats sempre a donar testimoni del Crist, no ho fem repetint només el que hem vist o hem sentit sinó acompanyant-ho amb la pròpia vida, obrint camins alternatius sense por a semblar diferents.
Mare de Déu del Castell, Maria de Nazaret, Mare de la Confiança, “Feliç tu que has cregut…” Tu que has fet de la teva existència un acte total de fe, ajuda’ns a transmetre allò que vivim i a viure del tot allò que ensenyem.
- Certamen en honor de la Mare de Déu del Castell, de Cullera (València)
- Galeria de fotos
- Tots els Certàmens Marians
